Fa anys que el “bonisme” és a la diana dels defensors del neoliberalisme, del capitalisme més cru i despietat, de la segregació, de la destrucció de la natura, dels genocidis, de l’abandó dels nàufrags a alta mar i altres atrocitats. Hauríem d’interpretar que aquesta és un senyal del camí a seguir; bonisme. Mauro Entrialgo, en el seu excel·lent llibre “Malismo” defineix aquesta conducta com “el mecanisme propagandístic que consisteix en l’acció pública d’accions o desitjos tradicionalment reprovables amb la finalitat d’aconseguir un benefici social, electoral o comercial”.
Fins fa poc el poder colonial i capitalista tenia la necessitat d’utilitzar la propaganda de manera que respectava un cert discurs ètic. Encara que mentís i ho fes de forma hipòcrita s’esforçava a fer-nos creure que darrere de la seva narrativa hi havia una moral de fons. Des de fa un temps l’aposta és dir-nos a la cara que són uns malparits i que la conducta malparida és l’única guanyadora.
És una evolució lògica. Del mal només es pot esperar el mal. Quan el Mal interpreta que ja no li cal dissimular, es presenta tal com és. Som en aquest punt? És possible, però des del meu punt de vista això ofereix una alternativa més clara. Ara ja sabem que aquells que es refereixen al “bonisme” de manera despectiva són uns desgraciats. Ara ja sabem que efectivament tenim una clara superioritat moral davant dels pro-genocides, dels racistes, dels malistes, dels feixistes, dels capitalistes, dels neopentecostals i tota aquesta caterva d’ultradretans descarats que menyspreen descaradament la justícia social perquè són o aspiren a paràsits.
Llegia fa uns dies a El Salto, l’article de Sybren Kooistra “¿Por qué los hombres blancos sucumben a la extrema derecha?”. Un escrit molt benintencionat, però, des del meu punt de vista, desorientat. No cal que als qui gaudim de privilegis ens amanyaguin. És veritat que no es tracta d’ofendre per ofendre, però tampoc si val amb anar amb massa contemplacions. Massa gent quan té un privilegi, encara que sigui només un, s’hi aferra, i per mantenir-lo cau fàcilment en la dinàmica d’aixafar al més vulnerable. Mauro Entrialgo ho explica molt bé al seu llibre. Us el recomano vivament.
Quan jo vaig fer el servei militar obligatori a infanteria de marina em vaig adonar que un gruix important de joves soldats no dubtava en canalitzar l’opressió que l’estat a través de l’exèrcit exercia en ells, maltractant als reclutes nouvinguts. Era la vàlvula de descompressió dels covards, dels miserables, dels que no tenien valor per lluitar contra el veritable problema; els comandaments i la institució militar. I això és misèria, que és molt difícil de compensar endolcint la realitat. Els miserables són miserables, i no ens hem d’estar de dir que qui lluita per la justícia social és moralment superior al qui ho fa contra aquest valor. No ens hem d’estar de dir que qui s’atrinxera en el seu privilegi a costa de persones vulnerables és un miserable i si vol deixar de ser-ho ha d’aprendre a renunciar almenys a una part del seu privilegi. No hi ha altres opcions.
La dreta, el liberalisme, el capitalisme, la colonialitat, ens han deixat via lliure per a reconstruir la narrativa. La seva manera de veure el món és una calamitat, és la dels desgraciats sense escrúpols, la del mal. Cal dir-ho en veu alta, cal no comprar-los cap dels seus discursos. Cal saber detectar als que disfressats de liberals, en publicacions aparentment democràtiques i moderades, esgrimeixen el bonisme per finalment defensar polítiques migratòries racistes, polítiques bel·licistes i proatlantistes, polítiques de ruïna social i privatització, polítiques islamòfobes i segregacionistes, polítiques mercantilistes i cosificadores del món. Amb els desgraciats no té sentit dialogar; cal despullar-los i assenyalar-los com el que són: mesquins sense escrúpols.
