Perfil de usuario

Pensar en mons futurs és interessant i estimulant, tot i que també admeto que és angoixant. Per descomptat em refereixo a mons futurs millors, en els quals la disharmonia en la qual vivim es resolgui. El que passa és que malgrat tot, fer-ho no impedeix que el nostre cap explori lliurement mons futurs pitjors, sobretot tenint en compte la deriva del present.

Donna Haraway, a “Seguir con el problema” com a conclusió del llibre en el qual prèviament ens ha introduït a una sèrie de plantejaments filosòfics relacionats amb propostes possibles per a resoldre la crisi de l'antropocé-capitalocé-plantaciocé, ens ofereix la ficció especulativa de Camille en les seves cinc etapes i els seus nens del compost. Camille; ésser humà però cíborg, connectat mitjançant enginyeria genètica amb altres espècies, amb un propòsit de relació amb el món totalment nova, en simbiosi amb animals vulnerables, capaç de ser-amb, abocat a la diversitat.

Fa quatre anys vaig fer un intent de llegir el llibre i no vaig poder. L’ús que fa del llenguatge és molt poderós, encara que també pot ser enredat. Enredat perquè de fet la seva idea de les relacions fonamentada en un saber biològic profund, que corre segueix el rastre de Lynn Margulis, també és enredada, i perquè en definitiva la vida és enredada i funciona en una trama densa i multirelacional. Ara l’he pogut gaudir més i no tinc clares les raons, potser la intensitat de les meves lectures de caràcter descolonial hagin ajudat una mica i aquestes són unes primeres impressions.

Coses que destacaria en positiu són la possibilitat que la seva obra em dona d’albirar el que ella nomena materialisme sensible, i que atribueix a la interpretació de Viveiros de Castro de l’animisme quan ella es refereix al poble iñupiaq. Se m’ajunta aquesta proposta amb les idees panteistes de Spinoza i fins i tot amb determinades lectures de l’Islam i el seu tawhid. Són connexions atrevides que m’il·lusionen i em posen juganera. La possibilitat d’una espiritualitat racionalitzada s’entreveu i m’enlluerna.

Aquest materialisme sensible i la indivisibilitat material-semiòtica que propugna Haraway, ho deia fa uns dies en un post sobre espiritualitat, em fa l’efecte que proposa un tàndem no jeràrquic entre cultura i matèria, matèria i cultura, que pot ser una manera d’entendre el que no arribem a entendre, sense aferrar-nos a la fe. Una manera que en diverses formes hi és en molts sistemes de valors espirituals que defensen una unicitat.

Per la banda, no diria negativa, sinó crítica; l’element que em sembla problemàtic de la seva ficció especulativa és l’èmfasi que fa en la sobrepoblació. Cal pensar que quan fem ficcions també hi ha qui les pot interpretar a l’inrevés, de forma destructiva, i posar tanta càrrega en aquest factor em produeix un cert neguit. Per a mi és evident que la humanitat no pot continuar creixent, i la seva proposta de substituir en gran manera la gestació de nous infants per la creació de nous parentius amb éssers humans i no humans, és una joia. Sembla obvi que la humanitat no pot seguir creixent indefinidament, però cal insistir que el problema greu de falta d’harmonia al món el genera una minoria de la població mundial amb el seu impacte i la seva agenda. Posar sobre la taula un excés de població com a problema també és un error, perquè tal com anem el poder patriarcal capitalista i colonial això ho arregla fàcilment amb unes quantes escabetxines i guerres brutals.

El perquè la lluita de classes és fragmentada pel capitalisme colonial d’una forma tan eficaç és un tema que m’obsessiona molt, perquè a més a més està relacionat amb la deriva ultradretana i racista que pateix una part de la classe treballadora avui. Encara que les seves propostes finals no m’acabin de seduir del tot, sobretot pel que fa a de recuperar l’estat nació com a eina intermèdia d’alliberament, el llibre “Patanes y Bárbaros” d’Houria Bouteldja és excel·lent per internar-se en les contradiccions traïdores de l’esquerra blanca europea. Traïció, no només als desheretats de la terra, sinó traïció a qualsevol acció realment transformadora.

L’anàlisi de Bouteldja és molt acurat. Remou i troba moltes explicacions en la genealogia colonial i genocida de l’estat francès, incidint sobretot en l’esquerra liderada durant el segle XX pel PCF, CGT i els socialdemòcrates. Espanya té molts components quantitativament i qualitativament diferents, però crec que hi ha conclusions i propostes al llibre que poden ser útils, traslladables a les nostres terres. Som un país que va perdre dues vegades la guerra; una contra el nazi-feixisme de Franco, Hitler i Mussolini, l’altre contra l'Europa que va mantenir el franquisme a Espanya. La nostra història no és la mateixa, però hi ha traïcions de classe que són similars, i components derivats de l'impacte del capitalisme absolut que també.

Pensar en una aliança entre patans i bàrbars (blanquets pobres i immigrants pobres) és urgent, si de veritat volem combatre a aquesta Unió Europea enemiga de la justícia social i conxorxada amb el neofeixisme trumpià. Però per això cal entendre els valors que estan en joc, les dinàmiques que usa el capitalisme colonial per a dividir-nos, i fer-nos perdre energia barallant-nos entre nosaltres mateixos. Cal comprendre quines actituds són les que hem de tenir a l’hora de comunicar.

Hi ha explicacions al llibre de Bouteldja que fins i tot poden ser útils perquè des de les veritables esquerres ens comuniquem millor amb la joventut de classe treballadora que deriva cap a la ultradreta i el masclisme. També perquè des de la nostra blanquitud ens reformulem i escoltem d’una vegada amb atenció i respecte a la gent immigrant, expulsant els nostres aires de superioritat cultural, tractant amb cura, acceptant l’agència pròpia d’aquestes persones i col·lectius.

La proposta final de Bouteldja, encara que a mi em grinyoli per la qüestió estat-nació no deixa de ser molt interessant i val la pena llegir-la més d’una vegada amb atenció perquè l’anàlisi toca el moll de l’os.

Sense necessitat d’estar d’acord amb tot el que exposa està escrit amb molta delicadesa i sabiesa. I no ho dic perquè hi hagi idees amb les que estigui escandalosament en contra. De fet la filosofia és una cosa que crec que s’habita des de les preferències. Voler objectivar-la és atrevit i perillós. Un llibre de cent pàgines que cal llegir amb atenció i amor. Val la pena.

Segon intent de llegir aquest llibre tant potent. L'entenc millor que fa 5 anys. L'he d'acabar aquest cop!!!

Recull d'escrits filosòfics prometedor. M'està agradant.

Interessant per entendre per què l'esquerra blanca és fotudament blanca.