Perfil de usuario

El perquè la lluita de classes és fragmentada pel capitalisme colonial d’una forma tan eficaç és un tema que m’obsessiona molt, perquè a més a més està relacionat amb la deriva ultradretana i racista que pateix una part de la classe treballadora avui. Encara que les seves propostes finals no m’acabin de seduir del tot, sobretot pel que fa a de recuperar l’estat nació com a eina intermèdia d’alliberament, el llibre “Patanes y Bárbaros” d’Houria Bouteldja és excel·lent per internar-se en les contradiccions traïdores de l’esquerra blanca europea. Traïció, no només als desheretats de la terra, sinó traïció a qualsevol acció realment transformadora.

L’anàlisi de Bouteldja és molt acurat. Remou i troba moltes explicacions en la genealogia colonial i genocida de l’estat francès, incidint sobretot en l’esquerra liderada durant el segle XX pel PCF, CGT i els socialdemòcrates. Espanya té molts components quantitativament i qualitativament diferents, però crec que hi ha conclusions i propostes al llibre que poden ser útils, traslladables a les nostres terres. Som un país que va perdre dues vegades la guerra; una contra el nazi-feixisme de Franco, Hitler i Mussolini, l’altre contra l'Europa que va mantenir el franquisme a Espanya. La nostra història no és la mateixa, però hi ha traïcions de classe que són similars, i components derivats de l'impacte del capitalisme absolut que també.

Pensar en una aliança entre patans i bàrbars (blanquets pobres i immigrants pobres) és urgent, si de veritat volem combatre a aquesta Unió Europea enemiga de la justícia social i conxorxada amb el neofeixisme trumpià. Però per això cal entendre els valors que estan en joc, les dinàmiques que usa el capitalisme colonial per a dividir-nos, i fer-nos perdre energia barallant-nos entre nosaltres mateixos. Cal comprendre quines actituds són les que hem de tenir a l’hora de comunicar.

Hi ha explicacions al llibre de Bouteldja que fins i tot poden ser útils perquè des de les veritables esquerres ens comuniquem millor amb la joventut de classe treballadora que deriva cap a la ultradreta i el masclisme. També perquè des de la nostra blanquitud ens reformulem i escoltem d’una vegada amb atenció i respecte a la gent immigrant, expulsant els nostres aires de superioritat cultural, tractant amb cura, acceptant l’agència pròpia d’aquestes persones i col·lectius.

La proposta final de Bouteldja, encara que a mi em grinyoli per la qüestió estat-nació no deixa de ser molt interessant i val la pena llegir-la més d’una vegada amb atenció perquè l’anàlisi toca el moll de l’os.

Sense necessitat d’estar d’acord amb tot el que exposa està escrit amb molta delicadesa i sabiesa. I no ho dic perquè hi hagi idees amb les que estigui escandalosament en contra. De fet la filosofia és una cosa que crec que s’habita des de les preferències. Voler objectivar-la és atrevit i perillós. Un llibre de cent pàgines que cal llegir amb atenció i amor. Val la pena.

Segon intent de llegir aquest llibre tant potent. L'entenc millor que fa 5 anys. L'he d'acabar aquest cop!!!

Recull d'escrits filosòfics prometedor. M'està agradant.

Interessant per entendre per què l'esquerra blanca és fotudament blanca.

Hi ha llibres que no és que t’obrin els ulls, però sí que et fan una cirurgia que t’arregla definitivament certes cataractes. Darrerament, n’estic llegint alguns d’aquests i m’estan impressionant. Un d’ells és “Los treinta ingloriosos” de Jacques Rancière. Quan contemplem el sistema en el qual vivim hi ha força coses que ballen, desquadren i no sabem com organitzar-les. El poder és llest i sap com enganyar-nos de formes molt subtils; té totes les eines de desinformació a l’abast. Per exemple fa dècades que sabem que l’esquerra no funciona a Europa, però ens costa fer el pas i dir que senzillament l’esquerra parlamentària no existeix i que hi ha molts partits que s’autodenominen d’esquerra i són titelles del capitalisme absolutista que ens toca viure. Esgrimeixen un cert esquerranisme a tall de màrqueting, per tal d’arrossegar clientela. Rancière explica molt bé aquest problema i l’explica amb un detall exhaustiu a comptes de la suposada esquerra francesa.

Els mitjans de comunicació i els seus predicadors, sobretot a Catalunya tots els que s’imprimeixen en paper diàriament, sovint acusen l’esquerra de no enfrontar-se als problemes que la ultradreta encara amb valentia. Ho fan amb editorials sibil·lines o amb els opinòlegs columnistes que escriuen repetitivament els seus pamflets a tort i a dret. Llegim articles contra o a favor de la immigració, la immigració és un tema candent als mitjans, i els diaris (La Vanguardia, Ara, Periódico, etc.) ens intenten fer creure que aborden el “problemes” de forma moderada i que volen trobar el punt mitjà. Critiquen una esquerra inexistent de no preocupar-se prou dels “problemes importants” i mantenen cada dia en primeres pàgines l’agenda ultradretana envernissant-la de moderació.

Rancière ens explica que hi ha problemes que són falsos i no existeixen, i un d’ells és el de la immigració. La immigració no és un problema és una realitat. És com l’aire que respirem i l’aire que respirem al capitalisme pot esdevenir un “problema”. Ens diu que els medis del capital es dediquen a validar com a problemes aquests no-problemes, perquè són els que alimenten l’agenda racista ultraliberal que ens empeny a caure massivament dins dels discursos ultradretans. El capitalisme necessita la immigració i també necessita el discurs criminalitzador de la immigració. Sembla contradictori, però no ho és. És un sistema de joc de cintura amb el que aborda dues qüestions alhora; tenir un estoc de mà d’obra barata (sense o amb papers) i dividir a la classe treballadora en fraccions racialitzades i/o identitàries per poder aixafar-la millor. Mentrestant els veritables problemes queden amagats. La “culpa” es deixa en mans de la gent oprimida perquè es baralli entre ella i intenti fer caure el gruix de la “culpa” que ha organitzat la minoria de dalt en els més vulnerables.

Perquè Illa i Albiol s’entenen amb el desnonament del B-9? Albiol ha fet el seu exercici de populisme trumpià per fidelitzar a la seva turba, i Illa ha acabat rematant la feina dispersant als treballadors i treballadores afectats arreu de Catalunya fotent-los ni se sap on. L’un i l’altre practiquen el racisme institucional, però cadascun es dirigeix a un segment de la clientela. En el fons, encara que no us ho sembli, són un tàndem que treballa coordinat. El PS Francès i el PS Espanyol fa dècades que fan política de dretes i que són partits neoliberals. Són més moderats que el PP o VOX, que la dreta-dreta francesa? Si, però només és una qüestió de velocitat en la seva carrera per destrossar la funció social de l’estat. Vol dir això que no votem a ningú? Això no ho diu Rancière, i és un tema que tractaré en un escrit més endavant, però ho dic jo; amb votar o no votar cal que anem amb compte, tinguem fredor, i fem bé els càlculs.

El que sí que ens explica Ranciére és que és hora que deixem de nomenar democràcia a una mera representació en la qual els representants del “poble” no són més que delegats del poder capitalista, als quals podem “escollir” cada quatre anys i punt. Jo afegiria que si hi ha algun d’aquests representants que realment vulgui exercir alguna cosa més semblant a la democràcia ja s’encarreguen des del poder real de carregar-se’l o enterrar-lo de merda, com han fet amb tanta gent que els ha molestat més del compte. En realitat la paraula democràcia és esgrimida falsament per una colla de gent que l’odia profundament i la igualtat i ho fa amb fanatisme. La democràcia representativa no és democràcia, diguem-li representativisme o qualsevol altra cosa menys democràcia.

L’estat nació, validat per dretes i pseudoesquerres fa temps que va renunciar al seu compromís social i cada dia es converteix més en un mecanisme a les mans del capitalisme global que exerceix la funció securitaria. En aquest aspecte els medis coordinen una campanya de por de gran abast des de fa anys que a poc a poc ens ha conduït finalment a la guerra i a la remilitarització. La funció securitaria no és una funció paternal, és una excusa per enfortir els mecanismes repressius cada dia d’una manera més descarada i brutal. Fixeu-vos un exemple; el PP va activar la Llei Mordassa i el PSOE no ha fet res per derogar-la. Fixeu-vos en el Regne Unit, que governat per un partit suposadament socialdemòcrata acusa de terrorisme a gent per exhibir un cartell contra el genocidi que Israel comet a Palestina.

Quan va caure el mur de Berlín prenia cerveses amb una amiga alemanya a la plaça Reial i ella ho va celebrar. Jo vaig acompanyar-la en la celebració, però no vaig poder estar de dir-li que no les tenia totes. La caiguda de l’URSS va ser l’obertura de la porta al capitalisme absolut i desbocat que anem patint cada dia d’una manera més bèstia. Cal que revisem termes i ens tornem més exigents; la democràcia ha de ser democràcia participativa, la immigració no és cap problema, l’esquerra s’ha de refer des de zero perquè ara per ara no hi ha cap esquerra a occident. Tenim feina; no només rebutjant la xerrameca d’odi de la ultradreta, sinó desmuntant la dels seus col·laboradors liberals que ens han conduït a aquest cul-de-sac.