Perfil de usuario

Un llibre excel·lent per a persones no musulmanes que vulguin tenir una idea objectiva dels orígens de l'Islam i de la vida del profeta Mahoma. En l'actual context d'islamofòbia i racisme és profitós informar-se. Molts dels orígens de la islamofòbia rauen en la ignorància que occident a fomentat entre la seva població. Una ignorància planificada.

“Vivir la fuerza” és un llibre excepcional. El treball d’investigació fet per l’autor és colossal, i no ho dic per raspallar-lo, sinó perquè realment la feina d’arxius, de terreny, d’anàlisi de les fonts sorprèn pel detall i la exhaustivitat. A banda també s’agraeix l’esforç d’honestedat que d’alguna manera segueix la ètica del pensament i raonament de la mateixa Simone Weil.

Encara que no puguem tenir la resposta hi ha preguntes que es formulen en l’acció de Weil dins del context de la columna Durruti a Aragó que estan molt ben exposades. Si llegir “La Ilíada, el poema de la força” ja és un bany de reflexió d’una profunditat vertiginosa, llegir “Vivir la fuerza” és enriquir aquest pensament amb el rastre de les vivències directes de l’autora. Per a mi que el sentit de la violència revolucionària sempre ha estat una incògnita i una font de temor, poder combinar les reflexions de Weil amb la seva pròpia experiència és un regal. Un regal trist però necessari.

Les conclusions de l’epíleg resumeixen molt bé les preguntes clau. “És possible la revolta dels febles, és a dir, d’aquells que no tenen (ni tan sols volen) els mitjans per terroritzar, o està condemnada per endavant?” “¿Hi ha alguna alternativa per als esclaus que no sigui convertir-se en amos?”. L'experiència de Simone Weil demostra que la guerra en el seu procés d’industrialització consumeix les propostes de revolució pel camí. Les devora. Weil, molt abans de venir a Espanya ja intuïa aquest problema quan analitzava les revolucions russa i francesa.

A Espanya constatarà el fenomen. L’experiència revolucionària que va aixafar el cop d’estat a Barcelona i que va permetre a la República fer front al cop d’estat feixista amb energia i vitalitat. Es va veure minada sobretot per l’estalinisme, el seu concepte jerarquitzant de la guerra i la seva idea de posar per endavant l'eficiència militar al procés revolucionari. En aquest procés de contrarevolució que va culminar el maig del 37, i que Orwell també va viure i va deixar molt ben explicat a “Homenatge a Catalunya”, també hi van participar els trentistes de la CNT.

La paradoxa de voler combatre a l’enemic amb les mateixes eines va desinflar l'eufòria revolucionària i la guerra es va convertir en una lluita entre potències imperialistes, desapareixent totalment l’agència popular que li va donar vida durant uns mesos a la resistència antifeixista. Fàbriques, en les quals va estar Simone Weil, com la Hispano a Sagrera o la Maquinista a Sant Andreu van passar a obligar els treballadors a regalar hores extres i a amenaçar als treballadors amb consells de guerra sinó les feien. Les milícies van deixar de ser voluntàries i va aparèixer la figura de la deserció i la pena de mort. El mitjà va escorxar la finalitat.

En el llibre també és interessant veure com el mite de la Simone Weil purament mística es desmunta. Weil sabia perfectament a on anava quan es va enrolar a la columna Durruti i no es va penedir mai de participar-hi. L'argument que Weil es va desenganyar de l'anarquisme és fals i és interessant llegir l’anàlisi detallat que l’autor fa de la famosa carta a Bernanos en la qual critica brutalitats al seu bàndol.

Per a mi després de llegir aquest llibre, si ja admirava profundament a Simone Weil per la seva coherència, intel·ligència i honestedat, ara puc dir que m’ha desbordat totalment. La seva valentia, capacitat de sacrifici, la seva lucidesa, sentit de realitat, obsessió per buscar el més just, la seva pulcritud, tenien una qualitat incomparable i un nivell difícil de trobar.

Pensar en mons futurs és interessant i estimulant, tot i que també admeto que és angoixant. Per descomptat em refereixo a mons futurs millors, en els quals la disharmonia en la qual vivim es resolgui. El que passa és que malgrat tot, fer-ho no impedeix que el nostre cap explori lliurement mons futurs pitjors, sobretot tenint en compte la deriva del present.

Donna Haraway, a “Seguir con el problema” com a conclusió del llibre en el qual prèviament ens ha introduït a una sèrie de plantejaments filosòfics relacionats amb propostes possibles per a resoldre la crisi de l'antropocé-capitalocé-plantaciocé, ens ofereix la ficció especulativa de Camille en les seves cinc etapes i els seus nens del compost. Camille; ésser humà però cíborg, connectat mitjançant enginyeria genètica amb altres espècies, amb un propòsit de relació amb el món totalment nova, en simbiosi amb animals vulnerables, capaç de ser-amb, abocat a la diversitat.

Fa quatre anys vaig fer un intent de llegir el llibre i no vaig poder. L’ús que fa del llenguatge és molt poderós, encara que també pot ser enredat. Enredat perquè de fet la seva idea de les relacions fonamentada en un saber biològic profund, que corre segueix el rastre de Lynn Margulis, també és enredada, i perquè en definitiva la vida és enredada i funciona en una trama densa i multirelacional. Ara l’he pogut gaudir més i no tinc clares les raons, potser la intensitat de les meves lectures de caràcter descolonial hagin ajudat una mica i aquestes són unes primeres impressions.

Coses que destacaria en positiu són la possibilitat que la seva obra em dona d’albirar el que ella nomena materialisme sensible, i que atribueix a la interpretació de Viveiros de Castro de l’animisme quan ella es refereix al poble iñupiaq. Se m’ajunta aquesta proposta amb les idees panteistes de Spinoza i fins i tot amb determinades lectures de l’Islam i el seu tawhid. Són connexions atrevides que m’il·lusionen i em posen juganera. La possibilitat d’una espiritualitat racionalitzada s’entreveu i m’enlluerna.

Aquest materialisme sensible i la indivisibilitat material-semiòtica que propugna Haraway, ho deia fa uns dies en un post sobre espiritualitat, em fa l’efecte que proposa un tàndem no jeràrquic entre cultura i matèria, matèria i cultura, que pot ser una manera d’entendre el que no arribem a entendre, sense aferrar-nos a la fe. Una manera que en diverses formes hi és en molts sistemes de valors espirituals que defensen una unicitat.

Per la banda, no diria negativa, sinó crítica; l’element que em sembla problemàtic de la seva ficció especulativa és l’èmfasi que fa en la sobrepoblació. Cal pensar que quan fem ficcions també hi ha qui les pot interpretar a l’inrevés, de forma destructiva, i posar tanta càrrega en aquest factor em produeix un cert neguit. Per a mi és evident que la humanitat no pot continuar creixent, i la seva proposta de substituir en gran manera la gestació de nous infants per la creació de nous parentius amb éssers humans i no humans, és una joia. Sembla obvi que la humanitat no pot seguir creixent indefinidament, però cal insistir que el problema greu de falta d’harmonia al món el genera una minoria de la població mundial amb el seu impacte i la seva agenda. Posar sobre la taula un excés de població com a problema també és un error, perquè tal com anem el poder patriarcal capitalista i colonial això ho arregla fàcilment amb unes quantes escabetxines i guerres brutals.