Perfil de usuario

A menudo, el racismo es considerado como una cuestión moral, ética, o incluso relacionada con la ignorancia. Un fenómeno obsoleto, que ya no tiene vigencia y del que el sistema puede prescindir. Paralelamente, vemos como cada vez con mayor intensidad la Unión Europea y en general los países occidentales, endurecen las políticas de migración para impedir que vengan refugiados y migrantes a nuestros países, y en general, el perfil de estas personas a las que no se permite acceder a nuestro territorio es racializado.

Este libro sostiene que el racismo es estructural y forma parte esencial de la arquitectura del capitalismo occidental, y lo dice de acuerdo a las tesis de pensadores como Achille Mbembe o Aimé Cesaire. El capitalismo no puede vivir sin el racismo, y es su principal herramienta para seguir manteniendo sus políticas neocoloniales, y aplicar así su necropolítica. Es un elemento divisor de clase que actúa con gran eficacia desorientando a las poblaciones blancas más vulnerables, pero no es, como dice el marxismo blanco, un accesorio más, sino uno de los cimientos claves. Mellino compara con gran habilidad las tesis de Agamben, Arendt, Cesaire y Mbembe entre otros, defendiendo la idea de Mbembe o Cesaire de que el nazismo y el holocausto son una derivada del colonialismo, y el concepto “campo” de Agamben que este pensador perfila de forma eurocéntrica, realmente lo es de “plantación” y de “colonia”. Europa lleva siglos practicando la necropolítica y ésta siempre se ha fundamentado en el racismo. Si queremos redimensionar la lucha antirracista y no permitir que se nos coman los racismos culturales y religiosos, debemos hacer un repaso a fondo quinientos años atrás y ser conscientes de que este mal está dentro de las entrañas de nuestra civilización y sólo se puede combatir escuchando con atención al pensamiento decolonial.

Des de la meva perspectiva la principal malaltia de la qual pateix l’obra és de dirigir-se a públic ingenu i creient en una història liderada per individualitats i marcada per fites rellevants. Ni tan sols arriba a una proposta de “teoria minoritària” que per exemple des de la visió de Pareto expliqui com determinades elits condicionen el joc polític, o que expliqui com l’essència real de la història es fonamenta en la circulació de les elits. Jo no hi estaria d’acord, però, vaja, almenys em semblaria un exercici de coherència per part de l’autor. Mai parla dels interessos econòmics, dels lobbies, dels vincles del capitalisme amb les diferents derives. Llegir-lo et porta a un món ridícul on personatges com Reagan, Kohl, Thatcher, Putin són, segons l’autor, els grans responsables de molts dels girs que es produeixen. No hi ha una visió geopolítica profunda perquè no la pot haver-hi; per això caldria ser sincer i reconèixer el paper tòxic de l’imperialisme occidental i de la seva densa trama elaborada durant segles.

Planteja uns orígens d’Europa falsejats, que a més a més vincula erròniament a Grècia i a Roma sense assenyalar que aquestes herències, sobretot la grega i la judeocristiana son més pròpies del Llevant Mediterrani i Egipte. El topònim va ser utilitzat a l’antiga Grècia per distingir la part continental del Peloponès i les illes del Mar Egeu, però l’Europa que coneixem ara, llavors no tenia ni història. Ni l’imperi Romà es pot interpretar com una Europa inicial perquè era un imperi mediterrani que va estendre fins a Pèrsia i el que ara en diem Magreb. És un al·lucinat de la Gran Europa, que segons ell s’estendria fins a l’estret de Bering.

Una altra cosa greu és que passa de puntetes pels sis segles de colonialisme barbàric que occident va perpetrar i ni esmenta el neocolonialisme que continua perpetrant. No relaciona el nazisme amb res i el tracta erròniament com un fenomen deslligat de la tradició genocida europea. Fa algun esment a catàstrofes com la destrucció de Líbia, però sempre hi passa de puntetes sense assenyalar la terrible responsabilitat que va tenir l’OTAN.

És un imperialista que parla d’expansió lliberal del seu “món lliure” però que no entra amb sinceritat en el paper paral·lel de l’OTAN ni en les seves connexions amb l’occident més fosc. No explica que Europa està en crisi sobretot a conseqüència del neoliberalisme, però també per la seva política agressiva depenent dels EUA. Un personatge proatlantista que ha tingut contactes al més alt nivell i que va actuar com a informant occidental en l’època de la guerra freda no és de fiar. No exerceix l’autocrítica i tots els fets que han passat segons ell se sustenten en la versió imperial occidental; inclosos els estranys atemptats islamistes que es van produir a Europa durant anys i que sempre han deixat ombres profundes.

M’ha semblat sintètic resumir l’objectiu del llibre amb un paràgraf del prefaci “No es tracta simplement d’un exercici de nostàlgia o enyorança d’una època en què el canvi revolucionari semblava possible, sinó més aviat un projecte polític que espera salvar allò que queda de la tradició de l’Àfrica Roja – que ha estat traïda i violentament reprimida i esborrada – i construir-ne una política revolucionària Negra. És, en definitiva, una temptativa de Salvage-Marxism: un comunisme a les ruïnes que intenta recuperar el llegat de l’alliberament nacional. Encara tenim molt per aprendre de la política d’Eduardo Mondlane, Amilcar Cabral, Walter Rodney i Andrée Blouin. Potser podem construir alguna cosa nova a partir del seu pensament polític, una cosa que s’aferra a la promesa utòpica de llibertat i es negui a deixar-la anar”.

És un llibre petit i fàcil de llegir, però molt dens, enterament subratllable, on s’aprenen conceptes que a mi m’han resultat de gran valor; el de Negritude, el de l’Afropesimisme 2.0, les diferents etapes del pensament de Fanon i l’oportunisme que això ha generat des de l’afropessimisme, les diferents propostes de socialismes que van existir al segle XX en el context de les lluites d’alliberament nacional, els límits de l’estat nació en el procés de descolonització, però la importància clau d’alliberar-los com a etapa, la crítica a determinats pensaments postcolonials academicistes basats en pensadors eurocèntrics, els hàndicaps interns dels processos revolucionaris que van facilitar-ne la destrucció violenta per part d’occident, el rol limitat de dones molt vàlides i la seva frustració per no poder liderar de forma més activa les lluites.

Curiosament, el llibre acaba a les seves dues últimes pàgines referint a Ngügi wa Thiong’o que es va veure abocat a l’exili a causa del seu compromís contra l’elit neocolonial de Kenya. Així que em porta al següent llibre que llegiré i us comentaré.