
Europa por Timothy Garton Ash
Aquest és un llibre d’història i de memòria personal, un reportatge viu del destí d’Europa des de la Segona Guerra …
Lectora anti-imperialista y descolonial
Este enlace se abre en una ventana emergente
Aquest és un llibre d’història i de memòria personal, un reportatge viu del destí d’Europa des de la Segona Guerra …
Internet era nuestra. Nos la robaron entre quienes viven de extraer nuestros datos personales y quienes necesitan que se extienda …
M’ha semblat sintètic resumir l’objectiu del llibre amb un paràgraf del prefaci “No es tracta simplement d’un exercici de nostàlgia o enyorança d’una època en què el canvi revolucionari semblava possible, sinó més aviat un projecte polític que espera salvar allò que queda de la tradició de l’Àfrica Roja – que ha estat traïda i violentament reprimida i esborrada – i construir-ne una política revolucionària Negra. És, en definitiva, una temptativa de Salvage-Marxism: un comunisme a les ruïnes que intenta recuperar el llegat de l’alliberament nacional. Encara tenim molt per aprendre de la política d’Eduardo Mondlane, Amilcar Cabral, Walter Rodney i Andrée Blouin. Potser podem construir alguna cosa nova a partir del seu pensament polític, una cosa que s’aferra a la promesa utòpica de llibertat i es negui a deixar-la anar”.
És un llibre petit i fàcil de llegir, però molt dens, enterament subratllable, on s’aprenen conceptes que a mi …
M’ha semblat sintètic resumir l’objectiu del llibre amb un paràgraf del prefaci “No es tracta simplement d’un exercici de nostàlgia o enyorança d’una època en què el canvi revolucionari semblava possible, sinó més aviat un projecte polític que espera salvar allò que queda de la tradició de l’Àfrica Roja – que ha estat traïda i violentament reprimida i esborrada – i construir-ne una política revolucionària Negra. És, en definitiva, una temptativa de Salvage-Marxism: un comunisme a les ruïnes que intenta recuperar el llegat de l’alliberament nacional. Encara tenim molt per aprendre de la política d’Eduardo Mondlane, Amilcar Cabral, Walter Rodney i Andrée Blouin. Potser podem construir alguna cosa nova a partir del seu pensament polític, una cosa que s’aferra a la promesa utòpica de llibertat i es negui a deixar-la anar”.
És un llibre petit i fàcil de llegir, però molt dens, enterament subratllable, on s’aprenen conceptes que a mi m’han resultat de gran valor; el de Negritude, el de l’Afropesimisme 2.0, les diferents etapes del pensament de Fanon i l’oportunisme que això ha generat des de l’afropessimisme, les diferents propostes de socialismes que van existir al segle XX en el context de les lluites d’alliberament nacional, els límits de l’estat nació en el procés de descolonització, però la importància clau d’alliberar-los com a etapa, la crítica a determinats pensaments postcolonials academicistes basats en pensadors eurocèntrics, els hàndicaps interns dels processos revolucionaris que van facilitar-ne la destrucció violenta per part d’occident, el rol limitat de dones molt vàlides i la seva frustració per no poder liderar de forma més activa les lluites.
Curiosament, el llibre acaba a les seves dues últimes pàgines referint a Ngügi wa Thiong’o que es va veure abocat a l’exili a causa del seu compromís contra l’elit neocolonial de Kenya. Així que em porta al següent llibre que llegiré i us comentaré.
Este libro defiende una política revolucionaria Negra inspirada en las luchas marxistas anticoloniales que tuvieron lugar en África. Kevin Ochieng …
Aquest ha estat un llibre preciós que em va recomanar dins del seu laboratori Desirée Bela-Lobedde www.desireebela.com/ . M’ha fet reflexionar en moltes direccions. De fet, al voltant d’aquesta obra podria començar reflexionant des d’un dels darrers paràgrafs de l’autor;
“D’això ha tractat aquest llibre sobre la política lingüística africana: de l’alliberament nacional i democràtic. La crida a redescobrir i reprendre les nostres llengües és en realitat una invitació a regenerar-nos i a reconnectar amb els milers de llengües revolucionàries que a l’Àfrica i a tot el món exigeixen l’alliberament.”
Podria començar per aquí i explicar on em porta aquest paràgraf, o bé podria resumir els aspectes que m’han impactat més de l’obra, sense poder escapar del lloc on m’ha conduït aquesta lectura.
Hi ha algunes paraules que jo canviaria en aquest paràgraf, però poques; no parlaria d’alliberament nacional, perquè ja ha quedat demostrat que l’estat nació no és suficient …
Aquest ha estat un llibre preciós que em va recomanar dins del seu laboratori Desirée Bela-Lobedde www.desireebela.com/ . M’ha fet reflexionar en moltes direccions. De fet, al voltant d’aquesta obra podria començar reflexionant des d’un dels darrers paràgrafs de l’autor;
“D’això ha tractat aquest llibre sobre la política lingüística africana: de l’alliberament nacional i democràtic. La crida a redescobrir i reprendre les nostres llengües és en realitat una invitació a regenerar-nos i a reconnectar amb els milers de llengües revolucionàries que a l’Àfrica i a tot el món exigeixen l’alliberament.”
Podria començar per aquí i explicar on em porta aquest paràgraf, o bé podria resumir els aspectes que m’han impactat més de l’obra, sense poder escapar del lloc on m’ha conduït aquesta lectura.
Hi ha algunes paraules que jo canviaria en aquest paràgraf, però poques; no parlaria d’alliberament nacional, perquè ja ha quedat demostrat que l’estat nació no és suficient com a espai per construir una transformació realment revolucionària de les nostres societats, encara que de moment no se’ns acudeixi cap altra idea millor que ens permeti escapar d’aquest constructe territorial i polític.
I on diu “i a tot el món exigeixen l’alliberament” potser ho deixaria en “exigeixen alliberament”. Per a mi aquest és un detall important perquè crec que una cosa valuosa que he après d’aquest llibre és que quan una llengua no té res de nou i transformador a dir al món, llavors ja és una llengua morta, per molt que s’estudiï a l’escola, o es promocioni legalment. Si des d’una llengua no s’exigeix alliberament, aquesta és morta, per molt dominant que sigui.
Admiro quan explica que al final qui va salvar la llengua gikuyu va ser la població obrera i pagesa, tot i que en gran part no escrivia, i transmetia oralment. I això era perquè tenia alguna cosa a dir nova, perquè la llengua era alliberadora i tenia un poder en les seves paraules que la feia imprescindible. I no em refereixo que tingui les paraules per dir alguna cosa sinó que aquesta cosa es digui i es constitueixi en imatge. Les llengües africanes encara tenen molt a dir, les mestisses com el tex-mex o el creole també… No pas les dels països colonitzadors, que encara que són dominants només poden parlar de coses noves des de les idees formulades en ments que pensen des de llengües “perifèriques”. Poden impostar, o fer ventrilòquia, però no crear veritables alternatives.
Fixeu-vos que inevitablement me’n vaig anar a parar al català. No és per a res el focus del llibre, ni pretenc comparar el nivell d’opressió de gikuyu i català, cosa que em semblaria un disbarat, però desitjava compartir les reflexions a què m’ha portat. El català és la meva llengua materna i me la vull, però s’ha aburgesat tant que tot el que pot proposar a hores d’ara és crear un altre estat nació més juntament amb els 193 que ja hi ha i que són un desastre. És una llengua colonial de segona categoria que ha patit sota l’opressió de l’estat espanyol, però quan va estar més viva realment va ser quan la parlaven la majoria dels milers i milers de treballadores i treballadors de principis del segle XX quan hi va haver les lluites més aferrissades contra la patronal catalana, aquella que prèviament s’havia enriquit amb el tràfic d’esclaus.
Després es va apagar amb el franquisme, però la gent treballadora la vam continuar parlant. Jo anava a cases de gent rica catalana a treballar i estava prohibit parlar en català. Jo no sabia escriure en català, ni la meva mare, ni el meu pare. El meu avi era andalús i el parlava perfectament, el meu pare era xarnego de mare castellana i pare andalús i el català era la seva llengua. Després va venir la democràcia i el català es va tornar en una llengua de burgesos i en una eina de confrontació que no té res de nou per oferir al món. I que si vol oferir alguna cosa ha de parlar des de l’antiracisme, l’antiimperialisme i oferir una acollida sincera als i les condemnades de la terra, a què es referia Frantz Fanon. A aquelles que intenten travessar les fronteres per arribar aquí, perquè elles i ells són els nostres germans i germanes de classe, no els catalanets empresaris que llegeixen a Josep Pla.
Vaig pensar que al capdavall si volem una llengua viva l’hem de dotar d’ànima i poder dir a la nostra gent que ve de lluny, de l’altra banda dels mars, que som la mateixa gent i que els necessitem més que ells a nosaltres. Després ja buscarem tots els comodins que hi hagi per entendre’ns.
Descolonizar la mente es una referencia ineludible en el debate lingüístico que tiene lugar en el marco de los estudios …
M’ha semblat una obra molt esperançadora, que m’injecta més ànim al voltant d’una de les meves darreres obsessions; que és que sense espiritualitat no podrem desprendre’ns de la colonialitat occidental i la seva cosificació sistemàtica, ni de la seva conversió d’absolutament tot en mercaderia. És cert que tampoc no conté el manual d’instruccions per accedir a l’objectiu, però sí que dona idees de com fer el camí. És dirigit a les poblacions afrodescendents, però també a altres poblacions colonitzades, i de manera indirecta a les persones blanques que intentem fugir de la nostra civilització colonial.
Crec que el projecte de civilització que proposa l’autor cerca equilibris crucials, com el que hauria d’existir entre l’espiritualitat i la matèria, entre subjecte i objecte, modernitat i tradició, i altres binomis similars. Posa en qüestió brillantment els mecanismes d’avaluació de la riquesa dels pobles proposats per la visió occidental, que exclouen riqueses no materials …
M’ha semblat una obra molt esperançadora, que m’injecta més ànim al voltant d’una de les meves darreres obsessions; que és que sense espiritualitat no podrem desprendre’ns de la colonialitat occidental i la seva cosificació sistemàtica, ni de la seva conversió d’absolutament tot en mercaderia. És cert que tampoc no conté el manual d’instruccions per accedir a l’objectiu, però sí que dona idees de com fer el camí. És dirigit a les poblacions afrodescendents, però també a altres poblacions colonitzades, i de manera indirecta a les persones blanques que intentem fugir de la nostra civilització colonial.
Crec que el projecte de civilització que proposa l’autor cerca equilibris crucials, com el que hauria d’existir entre l’espiritualitat i la matèria, entre subjecte i objecte, modernitat i tradició, i altres binomis similars. Posa en qüestió brillantment els mecanismes d’avaluació de la riquesa dels pobles proposats per la visió occidental, que exclouen riqueses no materials i comunitàries. I que són d’ús classificatori sistemàtic a les Nacions Unides.
Ataca la visió desenvolupista colonial i rebutja la reproducció d’un sistema social que avalua de manera negativa les cultures locals, com si la cultura no tingués relació amb el fet econòmic i material. I se m’acut que serveix de crítica al capitalisme, però també al marxisme ortodox, en el sentit que les dues formes de pensar cosifiquen la història jerarquitzant com a base del seu desenvolupament a l’estructura per sobre del que s’anomena superestructura. Fixa les forces de producció com a motor cultural, compartimentant el procés històric de forma cartesiana i mecanicista. D’aquesta manera l’autor proposa articular models de societat que responguin a les necessitats materials dels individus sense oblidar les culturals i espirituals, i ens recorda que a les societats africanes la cosa econòmica estava incrustada en un sistema social més ampli que obeïa qüestions com la subsistència o la redistribució, entre d’altres.
Critica la modernitat i n’exigeix la reformulació, examinant els termes tradició-modernitat, vistos com a vectors que s’exclouen i oposen mútuament, i també qüestionant aquesta visió de la modernitat com una cosa exterior. Demana la mobilització el capital simbòlic i mental de la tradició. Diu “les civilitzacions negroafricanes, de l’Islam, de l’hinduisme, del judaisme, porten universalisme fundat en la raó.” I en molts casos el seu universalisme tindria de bo no estar tan contaminades per l’imperialisme.
Després d’un repàs històric breu entra en l’impacte demogràfic brutal que va tenir el tràfic d’esclaus i els efectes negatius que va tenir en l’evolució d’Àfrica. Ataca doncs els discursos autoflagel·latoris que resten importància al tràfic i la colonització, i posen el focus en la mala governança de les nacions africanes, i ens recorda, encara que jo considero que sense prou èmfasi, el neocolonialisme actual.
Em fa l’efecte que no posa gaire èmfasi en tot l’artefacte postcolonial que va caure implacablement en forma de cops d’estat, d’invasions, d’assassinats de líders, mesures financeres opressives, sobre molts països que es van independitzar al segle XX . Em sembla clau quan parla de l’economia com a procés cultural. De fet, gairebé inverteix l’ordre d’estructura i superestructura, descrivint de manera molt interessant com l’economia és, doncs això, un procés cultural i, per tant, totes les escoles (Chicago, Keynes, etc.) responen a enfocaments culturals concrets. Per això ens observa que les cultures africanes no estan basades en l’homo economicus que predica l’occidentalo-centrisme, perquè no menyspreen l’economia relacional i el benestar que produeixen activitats no materials, i per això demana que les societats africanes ancorin les seves economies en els seus contextos culturals propis. Ens dona esperances a la joventut africana, la que escolta els seus beats i lyrics acompanyades d’admiració a herois com Mandela, Lumumba, Sankara, Nkrumah, a qui no volen oblidar.
Refereix, és clar, a Ngugi Wa Thiong’o, quan defensa que les ciències socials africanes s’han de convertir en el subjecte del seu propi discurs i determinar-ne les pròpies pràctiques. Cita altres autors que seria interessant llegir, com Valentín Mudimbé, Kwasi Wiredu… Mudimbé, com Wa Thiong’o també incideix en el reemplaçament de les llengües europees per africanes per buscar un ordre discursiu propi. Ens remet a la física quàntica per explicar que principalment a les ciències socials no es pot separar l’objecte del subjecte, perquè la posició de l’observador modifica allò observat.
M’encanta, perquè m’ajuda a ser més conscient de la necessitat del meu propi descentrament civilitzatori, i reforça la idea que el camí de la raó occidental no és res més que un de molts altres.
Ens dona referents d’autors importants, per exemple, jo m’he quedat en el deure d’aprofundir en les ombres i misteris del genocidi de Rwanda através de Boubacar Boris Diop, que escriu en wòlof, i que té traduït un llibre que em sembla molt interessant llegir “La glòria dels impostors” que tracta sobre la situació actual de Mali i Senegal. Ens parla breument que també els reptes de les dones són motiu d’aprofundiment d’autores com per exemple per Ken Bugul. I tanco amb dues frases que m’enamoren; “Hi ha una continuïtat entre allò real i allò possible” i “el que s’ha de dur a terme és una revolució espiritual” quan refereix a valors africans com la dignitat, el sentit de comunitat, hospitalitat, escrúpols, honor…
Nota d’agraïment: He d’agraïr a Desirée Bela-Lobedde www.desireebela.com/ l’oportunitat d’haver llegit aquest llibre i participar en el seu cercle de lectura.
África no tiene que alcanzar a nadie, no tiene que imitar a nadie. Necesita lograr su descolonización a través de …
Com tots els llibres del cercle de lectura de Desirée Bela-Lobedde www.desireebela.com/ , aquest és un altre de ben intens i a més a més exigent. Només cal veure les referències utilitzades; Fanon, Cesaire, Lugones, Oyewumi, Quijano, Maldonado Torres i moltes més. Hi ha moltíssima matèria, i jo aquesta vegada he volgut concentrar-me a comentar un sol capítol; el de Syl titulat “Revalorant allò humà com una forma de revalorar allò animal.” Precisament perquè em venia molt bé per repassar el funcionament d’aquesta línia de pensament decolonial.
De totes maneres a mi les reflexions de les germanes Ko em fan pensar que en el fons el que sento és que hauríem de superar l’antiespiritualitat del pensament occidental. No em sembla tant una cosa d’humanitat o animalitat, i la seva depreciació o revaloració consegüent. Si no més aviat de dotar d’espiritualitat tots els éssers, i deixar de permetre que la colonialitat …
Com tots els llibres del cercle de lectura de Desirée Bela-Lobedde www.desireebela.com/ , aquest és un altre de ben intens i a més a més exigent. Només cal veure les referències utilitzades; Fanon, Cesaire, Lugones, Oyewumi, Quijano, Maldonado Torres i moltes més. Hi ha moltíssima matèria, i jo aquesta vegada he volgut concentrar-me a comentar un sol capítol; el de Syl titulat “Revalorant allò humà com una forma de revalorar allò animal.” Precisament perquè em venia molt bé per repassar el funcionament d’aquesta línia de pensament decolonial.
De totes maneres a mi les reflexions de les germanes Ko em fan pensar que en el fons el que sento és que hauríem de superar l’antiespiritualitat del pensament occidental. No em sembla tant una cosa d’humanitat o animalitat, i la seva depreciació o revaloració consegüent. Si no més aviat de dotar d’espiritualitat tots els éssers, i deixar de permetre que la colonialitat cosifiqui tot el que se li posa pel mig. De fet, colonialitat i cosificació van de bracet i efectivament de poc serveix animalitzar allò humà, o humanitzar allò animal si al final tot acaba caient en el pensament de la colonialitat i la seva cosificació.
Jo crec que cal recuperar l’espiritualitat, perquè seria una bona manera de pujar de nivell l’antiespecisme, i evidentment parlo sobretot la gent occidental blanca perquè som els que pequem de manera més aguda de colonialitat. Una espiritualitat compromesa per descomptat, semblant a la que practicaven per exemple Malcolm X o Simone Weil. No és una espiritualitat individual d’autoajuda, ni una complaent que et diu que les coses en aquest món no es poden millorar i, per tant, et desmobilitza i desactiva socialment. Una espiritualitat que no es quedi en allò humà i que doni valor a tots els éssers vius i que elimini la centralitat humana i que efectivament extingeixi la dualitat humà/animal, i que cregui que aquesta espiritualitat és projectable entre éssers i objectes en les direccions més diverses i impredictibles. Em venia al cap el que Mbembe deia dels objectes a Brutalisme, ja veieu que jo me’n vaig fins als objectes, no em quedo ni en els éssers vivents, perquè els objectes també poden ser entesos com a portadors d’espiritualitat. I ell explicava per què arrabassar objectes a les cultures colonitzades va fer un mal enorme que no es pot reparar ara tornant l’objecte sense més ni més, perquè tot pot ser portador d’espiritualitat.
Aquestes idees fan que cregui en allò que apunta Syl que no es tracta d’incloure ningú, perquè incloure altres éssers en la colonialitat sigui de la manera que sigui és nodrir el monstre. Es tracta de desmuntar la colonialitat no de nodrir-la amb més aliment, i m’agrada la proposta que fa de “descolonitzar” la manera com pensem sobre els animals i com hem de pensar sobre nosaltres mateixes i sobre els altres. I m’agrada com exposen la relació existent entre racisme i especisme, principalment al si del pensament colonial. Encara que jo ja dic, em llançaria de cap a l’espiritualitat com a solució radical.
Però frenant-me una mica entenc i comparteixo que és ben cert que l’antiracisme/els drets civils i la defensa dels animals provenen de la lluita decolonial. M’agrada entendre un missatge que va més enllà del que és interseccional perquè no parla de punts d’intersecció entre lluites sinó d’una estructura d’opressió que integra molts problemes i que s’anomena colonialitat. I potser el gran debat hauria de girar al voltant de què significa exactament descolonitzar (m’obre moltes portes). Curiosament, quan llegia les germanes Ko estava acabant de llegir “Assaig al voltant de la colonialitat del poder” d’Anibal Quijano que casualment ens convida a focalitzar-nos en aquesta mentalitat i aquest sistema de coneixement que va precedir, va acompanyar, i va possibilitar els encontres colonials.
Crec que en aquest punt hi ha el canvi de nivell que ens ha d’ajudar a entendre que especisme i racisme procedeixen de la mateixa font i, per tant, no es poden gestionar de manera compartimentada. Encara que ja dic que jo li afegiria la necessitat de recuperar espiritualitat i màgia al món per acabar de descolonitzar-lo.
Si no anem aconseguint aquesta visió més global i tornant l’ànima al món, totes aquestes idees que semblen revolucionàries, es converteixen en meres recomanacions proporcionades pel marc existent, al qual suposadament hem de resistir. Si fem servir aquest marc com un element vàlid per articular una “solució” a un problema que aquest mateix marc sosté no desmantellarem res. I així el lema totes som animals sucumbeix a un tipus de pensament inclusiu que no és més que una altra forma de colonialitat.
Si buscas respuestas, una guía de instrucciones o una conclusión universal, este no es tu libro. Aphro-ismo es lo contrario, …
Bé, doncs un altre llibre i una altra autora genial més facilitada al cercle de lectura del fenomenal laboratori antiracista de la Desirée Bela-Lobedde www.desireebela.com/. Aprofito per recomanar-vos que us subscriviu al seu laboratori, jo fa quasi dos anys que hi soc i n’estic molt satisfeta; estic aprenent moltíssim.
En aquest comentari he intentat organitzar la meva exposició en dos blocs de lectura; el primer que arriba fins a “Leer por fin a los escritores subsaharianos” i el segon que comença a partir del capítol “Les negres realitats de França” i continua amb els “Hijos ocultos de Marianne” i acaba amb “Afrodescendientes en Francia”.
Per mi la part més enriquidora, entenent que això és molt subjectiu, és l’anàlisi demolidora del racisme estructural francès que fa a la segona meitat del llibre. Té moltíssims passatges brillants i alliçonadors, i intentaré relacionar-ne uns quants:
Un és quan apunta a aquest republicanisme …
Bé, doncs un altre llibre i una altra autora genial més facilitada al cercle de lectura del fenomenal laboratori antiracista de la Desirée Bela-Lobedde www.desireebela.com/. Aprofito per recomanar-vos que us subscriviu al seu laboratori, jo fa quasi dos anys que hi soc i n’estic molt satisfeta; estic aprenent moltíssim.
En aquest comentari he intentat organitzar la meva exposició en dos blocs de lectura; el primer que arriba fins a “Leer por fin a los escritores subsaharianos” i el segon que comença a partir del capítol “Les negres realitats de França” i continua amb els “Hijos ocultos de Marianne” i acaba amb “Afrodescendientes en Francia”.
Per mi la part més enriquidora, entenent que això és molt subjectiu, és l’anàlisi demolidora del racisme estructural francès que fa a la segona meitat del llibre. Té moltíssims passatges brillants i alliçonadors, i intentaré relacionar-ne uns quants:
Un és quan apunta a aquest republicanisme blanc irreal i idealitzat des de la colonialitat i ens indica que no vol ajustar-se a la realitat, o quan ens descobreix la paradoxa d’un racisme que no està inscrit a la llei i per això impedeix que les persones negres puguin formular les seves reivindicacions. Un altre quan reformula la pertinença a un estat nació assenyalant que els normands provenien d’Escandinàvia o els bretons de la Gran Bretanya i que per tant aquesta institució mai ha estat fonamentada en una essència, tot i que també deixa molt clara la seva desconfiança cap a l’artefacte estat nació, que considera amb tota la raó, estrictament bel·licista i d’un posicionament divisor nosaltres/els altres.
M’entusiasma també quan proposa el concepte de postoccidentalitat en el sentit que la cultura es mou, es construeix dia a dia i no es pot contemplar com un element estàtic en el qual s’impedeixen les hibridacions, sobretot quan occident ha intervingut i intervé en tot el món mitjançant la seva pulsió colonialista malaltissa. (Metàfora: Això és com el que s’ha fotut un gran banquet i després no vol fer-se càrrec del compte).
Diu amb raó que en una societat sana no hi pot haver conceptes degradants com el d’“immigrants de tercera generació”. Defensa l’ús de la paraula “negre” no només com a color de pell sinó com a rescat d’un cabal, una herència de sabers, memòries, experiències i sensibilitats i denuncia el discurs uniformitzador que infravalora les diferències en la construcció de la pertinença a França, ocultant així el seu passat esclavista i negrer i eludint així les seves responsabilitats amb la història.
Hi ha un munt de lliçons impagables que seria excessiu relacionar, però al subapartat “salir de la plantación” sí que en vull destacar una; És el missatge que ens brinda a les blanques, en el sentit que les operacions colonials han colonitzat l’imaginari francès i per això han creat una visió de l’altra arrelada en una perspectiva imperialista, i aquí hauríem de substituir francès per europeu, espanyol, occidental o un terme més o menys general. L’opressió degrada l’opressor.
Hi ha moltes coses més, i per mi el llibre es va posant cada vegada més calent, desprèn cada vegada més calor a les mans de la lectora a mesura que avança. Ens fa un repàs de figures negres franceses marginades per la blanquitud republicana i denuncia aquest doble robatori que practiquem a les persones afrodescendents que viuen als estats nació blancs; els hem saquejat els seus països mercadejant fins i tot amb els seus cossos d’una manera despietada, i ara si viuen al nostre estat nació, encara que faci cent anys o més que són aquí, els exigim que renunciïn a la seva ancestralitat, als seus vincles amb els seus avantpassats. Quan són allà els veiem com a éssers impermeables a les emocions humanes més quotidianes i si són aquí els exigim que siguin ciutadans de tercera desarrelats, a l’atzar del nostre imaginari tòxic colonial.
És interessant en especial, i candent, el punt en què denuncia que quan es parla d’Àfrica i del tràfic es desvia l’atenció cap a les “culpabilitats” africanes per eludir les més greus, que són les franceses. Fent un paral·lelisme molt encertat amb les narratives de la Resistència francesa al nazisme que sovint emmascaren el col·laboracionisme nazi de Vichy.
Al si d’aquest bloc, la segona part del llibre, també em meravella quan es recolza a Glissant a l’hora de perfilar la problemàtica identitària essencialista que pateix Occident, destacant en contraposició el talent africà de criollització davant d’aquesta identitat estàtica, monolítica i suposadament pura que esgrimeix el racisme blanc, fins i tot el més ornamentat de subterfugis suposadament igualitaristes.
Emmarcaria un dels últims paràgrafs, a la pàgina 170, on assenyala l’obsolescència de la nació com a referent identitari i reivindica el terme afropeu perquè es projecta en una àrea postoccidental. Allò afropeu transcendeix les concepcions occidentals de nació i de raça, que es van imposar a l’Àfrica amb la colonització per descobrir quelcom molt més pacífic, menys bel·licista. El paràgraf següent és preciós.
Crec que en general Leonora Miano fa servir una estratègia molt bona i dona un enfocament molt pedagògic a les seves exposicions, sobretot quan intenta justificar la necessitat de remoure el record del tràfic, de l’esclavitud i la colonització com a elements de coneixement, per a aquells que vulguin comprendre a persones llur experiència francesa comença així, evitant dir que també és útil per saber de quin material està feta la nostra civilització.
I com que no us he parlat de la primera meitat del llibre tanco comentant de forma breu tres assumptes:
Primer és que en determinats moments sento que les veus de Leonora Miano i Ngugi Wa Thiong’o podrien veure’s una mica confrontades. Sobretot quan diu que la llengua (qualsevol llengua) és prou rica i mal·leable per a permetre que puguin expressar-se tota mena de sensibilitats. És una cosa que no veig clara, i que contradiu el posicionament de Ngugi Wa Thiong’o quan reivindica escriure en la seva llengua pròpia suahili.
Prenc nota del que valoro per a mi mateixa com una cleca a la meva interpretació del llibre de Gael Faye “Pequeño pais”, en el sentit que entenc que no perquè el llibre estigui escrit per una persona racialitzada d’un lloc concret has d’interpretar-lo en clau geopolítica local, exigir-li projeccions que van més enllà, i no permetre a l’autor que ingressi en el concepte de novel·la universal i, per tant, sigui llegit amb uns ulls purament literaris des de qualsevol lloc.
I per acabar volia comentar que el terme frontera tal com s’exposa a la introducció és un terme que va encunyar d’una manera molt brillant Gloria Anzaldúa el 1999 a la seva obra Borderlands, i no obstant no apareix enlloc cap referència. Quan llegia la introducció hi havia moments que creia que estaven parlant del seu llibre, perquè era tot molt semblant, encara que després les obres, que conflueixen en molts punts com en la concepció de la identitat de Glissant, siguin en realitat molt diferents i hi hagi òbviament matisos .
Glissant parla de la criollització com el procés d’enriquiment i de creació d’una identitat nova que sense necessitat d’esborrar juxtaposa anteriors identitats que estan en igualtat de condicions. Anzaldua parla del mestissatge, un concepte que rebutja Glissant, perquè accepta també la viabilitat d’unions culturals jerarquitzades (anglo-xicana). Miano proposa, des de les visions de Glissant i Mbembe un afropeanisme que sigui una mena de negociació constant de la frontera, entenent que les identitats no són mai pures.
En qualsevol dels casos de Glissant, Anzaldua i Miano, la frontera no és només una proposta de pont entre identitats bloquejades, sinó l’origen prometedor d’identitats més obertes, enriquidores i menys conflictives.
Aquest llibre m’ha remogut sobretot un parell de temes; el del desig i el de la zoofília. És una obra que desborda marcs mentals i ens obliga a fer-nos moltes preguntes envers els imaginaris que ens dominen. Sense recórrer a una anàlisi científica o estrictament realista de què es narra, i per tant entrant en el joc de l’autora, s’obren algunes caixes plenes d’interrogants que normalment romanen tancades en la nostra perspectiva cultural actual. ¿Col·lapsen els nostres imaginaris dins del món en què vivim? ¿Quan col·lapsen és per excés de fantasia o per les restriccions que els marcs mentals socials ens imposen?
Advertencia de contenido Hi ha una mica d'espoiler.
Un llibre perfecte, que combina de manera equilibrada un gran sentit de l’humor i un contingut profundament dramàtic, que a més a més està molt ben contextualitzat. Explica molt bé detalls històrics, polítics i socials que situen molt a qui el llegeix.
Ens presenta l’Apartheid, com un racisme dissenyat a la perfecció, fonamentat en un compendi de lleis extremadament elaborades que recull els pitjors racismes del món i els reuneix en el desplaçament de la població nativa, l’esclavatge i la segregació. Amb els errors inherents a la bogeria del seu objectiu, apareixen coses com ara que els xinesos són negres i els japonesos blancs. Dilemes com que una parella blanca tingui un fill o filla massa fosc i hagi de decidir si abandonar el seu estatus blanc o el fill. O que la mare del protagonista s’hagi de camuflar en una xarxa de prostitució per poder treballar de secretaria al barri blanc.
Anècdotes com la de Teddy i el protagonista robant llaminadures en un centre comercial, i com opera el procés policial d’identificació racial són brutals i condueixen a entendre els disbarats que les ficcions opressores poden desencadenar. El títol és demolidor i ho entens perfectament a mesura que vas llegint l’obra.
Al rerefons la veritable estrella de la biografia és la mare. Una dona molt intel·ligent, forta. Un amor de persona amb una filosofia admirable i una Fe monolítica. Fa molta ràbia veure després com la societat patriarcal la situa en la indefensió més absoluta i agredeix brutalment una persona que val un imperi. Descriu molt bé el funcionament masclista amb la gestió del maltractament i la violació, l’operativa de la societat patriarcal on la dona té les de perdre sempre.
El llibre presenta l’idioma com a clau important de relació interracial. Aquest tema fa pensar molt, fins i tot si el traslladem a Catalunya. La capacitat camaleònica del protagonista basada en el domini de moltes llengües; zulu, xosa, anglès, afrikàner, tsonga, l’ajuda a superar dificultats.
El tema del mestissatge, ser de color (com ell diu), de no ser ni negre ni blanc, però sentir-se negre és un àmbit extremadament complex. Segons ell els de color no saben qui són. Estar a la frontera racial genera moltíssimes contradiccions i situacions surrealistes. És al·lucinant quan explica que cada any es promocionava algunes persones de color a ser blanques o com a persones que generaven dubtes se’ls feia la prova del llapis als cabells. El concepte de tenir la sang tacada, i per això estar gairebé a prop d’assolir la blanquitud, però no poder per poc, és una altra malignitat sofisticada dels sistemes racistes. A Eden Park alguns l’odiaven per sentir-se negre i d’altres per ser massa clar.
Em va marcar molt una frase que diu que, amb relació a aquest estar entremig i haver de decidir un bàndol o un altre, “La gent us voldrà acceptar si us veu com algú de fora que es vol assimilar, però si us veuen com un membre de la mateixa tribu que en renega no us perdonaran mai.” És el que li va passar a Eden Park. No és just, però té certa lògica; jo ho vaig viure amb alguns homes quan vaig transitar, i sé que si em fes musulmana molta gent m’odiaría el triple.
Explica molt bé la crisi post-apartheid; passar de l’esclavitud a cobrar un salari mínim genera un atur del 50%. Són paradoxes que fan mal, però em sembla important destacar-les. Parla del que significa no tenir gairebé res a no tenir res en absolut. És evident que de fet tot aquest atur la culpa és de l’apartheid i no justifica defensar-lo. També és interessant quan explica la prima línia existent entre ser delinqüent o no, tot i que jo em pregunto pel significat real de delinqüència i de ser delinqüent. En un sistema colonial aquesta línia és normal que sigui difosa perquè el mateix sistema és delictiu. Els seus negocis de crèdit i tripijocs, venda de CD, els seus treballs de DJ, tot podria ser considerat il·legal segons el sistema. El sistema no ofereix res, però prohibeix qualsevol solució per sobreviure.
També és molt potent com explica el concepte de barri com una cosa superabsorbent que fins i tot que t’arrossega en determinades dinàmiques que et poden impedir escapar de la pobresa. No t’abandona mai, però no et deixa marxar. Genera xarxes comunitàries i solidàries, però quedes atrapada al gueto que la societat racista ha creat.
Exposa una cosa també molt interessant; és la manca de relació directa entre opressor i oprimit que segons ell exacerba la crueltat i dona base al racisme. No veure el producte dels teus fets, amagar-lo, augmenta la teva crueltat. Em ve al capdavant quan treballava en una entitat al Raval i els xavals joves blancs eren molt racistes i no obstant tenien un parell de nois marroquins als quals es volien un munt. I tu els deies, “però perquè dieu aquestes coses dels joves marroquins? Mireu el Moha, és un xaval excel·lent i és marroquí”. I ells deien a l’uníson; “Ja, però el Moha és el Moha”. Probablement serà cert que la proximitat disminueix els prejudicis.
En fi, hi ha una infinitat d’anècdotes molt potents i pedagògiques. És un llibre indispensable per a la formació antiracista que ens va recomanar Desirée Bela- Lobedde al seu laboratori antiracista, el qual us recomano ferventment. www.desireebela.com/
Quan vaig acabar el llibre em vaig entretenir passejant virtualment per Soweto, veient les parades ambulants, casetes baixes currades, evidentment deu haver canviat molt des de llavors, quan el narrador explica la seva experiència de quan a Soweto vivien un milió de persones allà sense carrers asfaltats, ni aigua corrent, ni un sistema de clavegueram digne, vàters comunals, i narra el procés de millora de les casetes des de zero. Vaig visitar la zona de la cruïlla d’Oxford Road i Jellicoe al centre que havia estat blanc, i Eden Park. Me’n vaig anar a l’Alex, i aquí sí que ja vaig començar a recordar llocs on he estat com el barri de Kibera a Nairobi, o el de Cazenga a Luanda. Barris on a la gent se l’ha marginat i aïllat intencionadament com fem a moltes ciutats europees.
Un libro imponente. Una obra muy elaborada organizada en cuatro momentos. Una situación detallada de la episteme colonial, la exposición de como la religión surge como dispositivo colonial en Europa, un repaso a las construcciones del pensamiento occidental que universalizan los conceptos cristianocéntricos, y la parte más bonita y para mi gusto, demasiado corta, que expone el Islam purgado de colonialidad; el Din, el Tawhid y el lenguaje del Corán,
Una recopilación seleccionada de textos procedentes de sus Cuadernos, de los Escritos de Londres, El conocimiento sobrenatural, Echar raíces, La gravedad y la gracia y Pensamiento desordenados. Muy centrado en sus enfoques más metafísicos aunque nunca desconectados de su perspectiva de justicia social. Una autora a la que cuesta entender pero que siento que conforme voy leyendo sus obras cada vez está más dentro de mi, y la comprensión se va materializando de un modo misterioso y precioso. Le pongo 4 estrellistas porque La Gravedad y la Gracia, y Echar raíces es de 5 a tope.