Reseñas y comentarios

M’ha semblat sintètic resumir l’objectiu del llibre amb un paràgraf del prefaci “No es tracta simplement d’un exercici de nostàlgia o enyorança d’una època en què el canvi revolucionari semblava possible, sinó més aviat un projecte polític que espera salvar allò que queda de la tradició de l’Àfrica Roja – que ha estat traïda i violentament reprimida i esborrada – i construir-ne una política revolucionària Negra. És, en definitiva, una temptativa de Salvage-Marxism: un comunisme a les ruïnes que intenta recuperar el llegat de l’alliberament nacional. Encara tenim molt per aprendre de la política d’Eduardo Mondlane, Amilcar Cabral, Walter Rodney i Andrée Blouin. Potser podem construir alguna cosa nova a partir del seu pensament polític, una cosa que s’aferra a la promesa utòpica de llibertat i es negui a deixar-la anar”.

És un llibre petit i fàcil de llegir, però molt dens, enterament subratllable, on s’aprenen conceptes que a mi m’han resultat de gran valor; el de Negritude, el de l’Afropesimisme 2.0, les diferents etapes del pensament de Fanon i l’oportunisme que això ha generat des de l’afropessimisme, les diferents propostes de socialismes que van existir al segle XX en el context de les lluites d’alliberament nacional, els límits de l’estat nació en el procés de descolonització, però la importància clau d’alliberar-los com a etapa, la crítica a determinats pensaments postcolonials academicistes basats en pensadors eurocèntrics, els hàndicaps interns dels processos revolucionaris que van facilitar-ne la destrucció violenta per part d’occident, el rol limitat de dones molt vàlides i la seva frustració per no poder liderar de forma més activa les lluites.

Curiosament, el llibre acaba a les seves dues últimes pàgines referint a Ngügi wa Thiong’o que es va veure abocat a l’exili a causa del seu compromís contra l’elit neocolonial de Kenya. Així que em porta al següent llibre que llegiré i us comentaré.

Aquest ha estat un llibre preciós que em va recomanar dins del seu laboratori Desirée Bela-Lobedde www.desireebela.com/ . M’ha fet reflexionar en moltes direccions. De fet, al voltant d’aquesta obra podria començar reflexionant des d’un dels darrers paràgrafs de l’autor;

“D’això ha tractat aquest llibre sobre la política lingüística africana: de l’alliberament nacional i democràtic. La crida a redescobrir i reprendre les nostres llengües és en realitat una invitació a regenerar-nos i a reconnectar amb els milers de llengües revolucionàries que a l’Àfrica i a tot el món exigeixen l’alliberament.”

Podria començar per aquí i explicar on em porta aquest paràgraf, o bé podria resumir els aspectes que m’han impactat més de l’obra, sense poder escapar del lloc on m’ha conduït aquesta lectura.

Hi ha algunes paraules que jo canviaria en aquest paràgraf, però poques; no parlaria d’alliberament nacional, perquè ja ha quedat demostrat que l’estat nació no és suficient com a espai per construir una transformació realment revolucionària de les nostres societats, encara que de moment no se’ns acudeixi cap altra idea millor que ens permeti escapar d’aquest constructe territorial i polític.

I on diu “i a tot el món exigeixen l’alliberament” potser ho deixaria en “exigeixen alliberament”. Per a mi aquest és un detall important perquè crec que una cosa valuosa que he après d’aquest llibre és que quan una llengua no té res de nou i transformador a dir al món, llavors ja és una llengua morta, per molt que s’estudiï a l’escola, o es promocioni legalment. Si des d’una llengua no s’exigeix ​​alliberament, aquesta és morta, per molt dominant que sigui.

Admiro quan explica que al final qui va salvar la llengua gikuyu va ser la població obrera i pagesa, tot i que en gran part no escrivia, i transmetia oralment. I això era perquè tenia alguna cosa a dir nova, perquè la llengua era alliberadora i tenia un poder en les seves paraules que la feia imprescindible. I no em refereixo que tingui les paraules per dir alguna cosa sinó que aquesta cosa es digui i es constitueixi en imatge. Les llengües africanes encara tenen molt a dir, les mestisses com el tex-mex o el creole també… No pas les dels països colonitzadors, que encara que són dominants només poden parlar de coses noves des de les idees formulades en ments que pensen des de llengües “perifèriques”. Poden impostar, o fer ventrilòquia, però no crear veritables alternatives.

Fixeu-vos que inevitablement me’n vaig anar a parar al català. No és per a res el focus del llibre, ni pretenc comparar el nivell d’opressió de gikuyu i català, cosa que em semblaria un disbarat, però desitjava compartir les reflexions a què m’ha portat. El català és la meva llengua materna i me la vull, però s’ha aburgesat tant que tot el que pot proposar a hores d’ara és crear un altre estat nació més juntament amb els 193 que ja hi ha i que són un desastre. És una llengua colonial de segona categoria que ha patit sota l’opressió de l’estat espanyol, però quan va estar més viva realment va ser quan la parlaven la majoria dels milers i milers de treballadores i treballadors de principis del segle XX quan hi va haver les lluites més aferrissades contra la patronal catalana, aquella que prèviament s’havia enriquit amb el tràfic d’esclaus.

Després es va apagar amb el franquisme, però la gent treballadora la vam continuar parlant. Jo anava a cases de gent rica catalana a treballar i estava prohibit parlar en català. Jo no sabia escriure en català, ni la meva mare, ni el meu pare. El meu avi era andalús i el parlava perfectament, el meu pare era xarnego de mare castellana i pare andalús i el català era la seva llengua. Després va venir la democràcia i el català es va tornar en una llengua de burgesos i en una eina de confrontació que no té res de nou per oferir al món. I que si vol oferir alguna cosa ha de parlar des de l’antiracisme, l’antiimperialisme i oferir una acollida sincera als i les condemnades de la terra, a què es referia Frantz Fanon. A aquelles que intenten travessar les fronteres per arribar aquí, perquè elles i ells són els nostres germans i germanes de classe, no els catalanets empresaris que llegeixen a Josep Pla.

Vaig pensar que al capdavall si volem una llengua viva l’hem de dotar d’ànima i poder dir a la nostra gent que ve de lluny, de l’altra banda dels mars, que som la mateixa gent i que els necessitem més que ells a nosaltres. Després ja buscarem tots els comodins que hi hagi per entendre’ns.

M’ha semblat una obra molt esperançadora, que m’injecta més ànim al voltant d’una de les meves darreres obsessions; que és que sense espiritualitat no podrem desprendre’ns de la colonialitat occidental i la seva cosificació sistemàtica, ni de la seva conversió d’absolutament tot en mercaderia. És cert que tampoc no conté el manual d’instruccions per accedir a l’objectiu, però sí que dona idees de com fer el camí. És dirigit a les poblacions afrodescendents, però també a altres poblacions colonitzades, i de manera indirecta a les persones blanques que intentem fugir de la nostra civilització colonial.

Crec que el projecte de civilització que proposa l’autor cerca equilibris crucials, com el que hauria d’existir entre l’espiritualitat i la matèria, entre subjecte i objecte, modernitat i tradició, i altres binomis similars. Posa en qüestió brillantment els mecanismes d’avaluació de la riquesa dels pobles proposats per la visió occidental, que exclouen riqueses no materials i comunitàries. I que són d’ús classificatori sistemàtic a les Nacions Unides.

Ataca la visió desenvolupista colonial i rebutja la reproducció d’un sistema social que avalua de manera negativa les cultures locals, com si la cultura no tingués relació amb el fet econòmic i material. I se m’acut que serveix de crítica al capitalisme, però també al marxisme ortodox, en el sentit que les dues formes de pensar cosifiquen la història jerarquitzant com a base del seu desenvolupament a l’estructura per sobre del que s’anomena superestructura. Fixa les forces de producció com a motor cultural, compartimentant el procés històric de forma cartesiana i mecanicista. D’aquesta manera l’autor proposa articular models de societat que responguin a les necessitats materials dels individus sense oblidar les culturals i espirituals, i ens recorda que a les societats africanes la cosa econòmica estava incrustada en un sistema social més ampli que obeïa qüestions com la subsistència o la redistribució, entre d’altres.

Critica la modernitat i n’exigeix ​​la reformulació, examinant els termes tradició-modernitat, vistos com a vectors que s’exclouen i oposen mútuament, i també qüestionant aquesta visió de la modernitat com una cosa exterior. Demana la mobilització el capital simbòlic i mental de la tradició. Diu “les civilitzacions negroafricanes, de l’Islam, de l’hinduisme, del judaisme, porten universalisme fundat en la raó.” I en molts casos el seu universalisme tindria de bo no estar tan contaminades per l’imperialisme.

Després d’un repàs històric breu entra en l’impacte demogràfic brutal que va tenir el tràfic d’esclaus i els efectes negatius que va tenir en l’evolució d’Àfrica. Ataca doncs els discursos autoflagel·latoris que resten importància al tràfic i la colonització, i posen el focus en la mala governança de les nacions africanes, i ens recorda, encara que jo considero que sense prou èmfasi, el neocolonialisme actual.

Em fa l’efecte que no posa gaire èmfasi en tot l’artefacte postcolonial que va caure implacablement en forma de cops d’estat, d’invasions, d’assassinats de líders, mesures financeres opressives, sobre molts països que es van independitzar al segle XX . Em sembla clau quan parla de l’economia com a procés cultural. De fet, gairebé inverteix l’ordre d’estructura i superestructura, descrivint de manera molt interessant com l’economia és, doncs això, un procés cultural i, per tant, totes les escoles (Chicago, Keynes, etc.) responen a enfocaments culturals concrets. Per això ens observa que les cultures africanes no estan basades en l’homo economicus que predica l’occidentalo-centrisme, perquè no menyspreen l’economia relacional i el benestar que produeixen activitats no materials, i per això demana que les societats africanes ancorin les seves economies en els seus contextos culturals propis. Ens dona esperances a la joventut africana, la que escolta els seus beats i lyrics acompanyades d’admiració a herois com Mandela, Lumumba, Sankara, Nkrumah, a qui no volen oblidar.

Refereix, és clar, a Ngugi Wa Thiong’o, quan defensa que les ciències socials africanes s’han de convertir en el subjecte del seu propi discurs i determinar-ne les pròpies pràctiques. Cita altres autors que seria interessant llegir, com Valentín Mudimbé, Kwasi Wiredu… Mudimbé, com Wa Thiong’o també incideix en el reemplaçament de les llengües europees per africanes per buscar un ordre discursiu propi. Ens remet a la física quàntica per explicar que principalment a les ciències socials no es pot separar l’objecte del subjecte, perquè la posició de l’observador modifica allò observat.

M’encanta, perquè m’ajuda a ser més conscient de la necessitat del meu propi descentrament civilitzatori, i reforça la idea que el camí de la raó occidental no és res més que un de molts altres.

Ens dona referents d’autors importants, per exemple, jo m’he quedat en el deure d’aprofundir en les ombres i misteris del genocidi de Rwanda através de Boubacar Boris Diop, que escriu en wòlof, i que té traduït un llibre que em sembla molt interessant llegir “La glòria dels impostors” que tracta sobre la situació actual de Mali i Senegal. Ens parla breument que també els reptes de les dones són motiu d’aprofundiment d’autores com per exemple per Ken Bugul. I tanco amb dues frases que m’enamoren; “Hi ha una continuïtat entre allò real i allò possible” i “el que s’ha de dur a terme és una revolució espiritual” quan refereix a valors africans com la dignitat, el sentit de comunitat, hospitalitat, escrúpols, honor…

Nota d’agraïment: He d’agraïr a Desirée Bela-Lobedde www.desireebela.com/ l’oportunitat d’haver llegit aquest llibre i participar en el seu cercle de lectura.

Com tots els llibres del cercle de lectura de Desirée Bela-Lobedde www.desireebela.com/ , aquest és un altre de ben intens i a més a més exigent. Només cal veure les referències utilitzades; Fanon, Cesaire, Lugones, Oyewumi, Quijano, Maldonado Torres i moltes més. Hi ha moltíssima matèria, i jo aquesta vegada he volgut concentrar-me a comentar un sol capítol; el de Syl titulat “Revalorant allò humà com una forma de revalorar allò animal.” Precisament perquè em venia molt bé per repassar el funcionament d’aquesta línia de pensament decolonial.

De totes maneres a mi les reflexions de les germanes Ko em fan pensar que en el fons el que sento és que hauríem de superar l’antiespiritualitat del pensament occidental. No em sembla tant una cosa d’humanitat o animalitat, i la seva depreciació o revaloració consegüent. Si no més aviat de dotar d’espiritualitat tots els éssers, i deixar de permetre que la colonialitat cosifiqui tot el que se li posa pel mig. De fet, colonialitat i cosificació van de bracet i efectivament de poc serveix animalitzar allò humà, o humanitzar allò animal si al final tot acaba caient en el pensament de la colonialitat i la seva cosificació.

Jo crec que cal recuperar l’espiritualitat, perquè seria una bona manera de pujar de nivell l’antiespecisme, i evidentment parlo sobretot la gent occidental blanca perquè som els que pequem de manera més aguda de colonialitat. Una espiritualitat compromesa per descomptat, semblant a la que practicaven per exemple Malcolm X o Simone Weil. No és una espiritualitat individual d’autoajuda, ni una complaent que et diu que les coses en aquest món no es poden millorar i, per tant, et desmobilitza i desactiva socialment. Una espiritualitat que no es quedi en allò humà i que doni valor a tots els éssers vius i que elimini la centralitat humana i que efectivament extingeixi la dualitat humà/animal, i que cregui que aquesta espiritualitat és projectable entre éssers i objectes en les direccions més diverses i impredictibles. Em venia al cap el que Mbembe deia dels objectes a Brutalisme, ja veieu que jo me’n vaig fins als objectes, no em quedo ni en els éssers vivents, perquè els objectes també poden ser entesos com a portadors d’espiritualitat. I ell explicava per què arrabassar objectes a les cultures colonitzades va fer un mal enorme que no es pot reparar ara tornant l’objecte sense més ni més, perquè tot pot ser portador d’espiritualitat.

Aquestes idees fan que cregui en allò que apunta Syl que no es tracta d’incloure ningú, perquè incloure altres éssers en la colonialitat sigui de la manera que sigui és nodrir el monstre. Es tracta de desmuntar la colonialitat no de nodrir-la amb més aliment, i m’agrada la proposta que fa de “descolonitzar” la manera com pensem sobre els animals i com hem de pensar sobre nosaltres mateixes i sobre els altres. I m’agrada com exposen la relació existent entre racisme i especisme, principalment al si del pensament colonial. Encara que jo ja dic, em llançaria de cap a l’espiritualitat com a solució radical.

Però frenant-me una mica entenc i comparteixo que és ben cert que l’antiracisme/els drets civils i la defensa dels animals provenen de la lluita decolonial. M’agrada entendre un missatge que va més enllà del que és interseccional perquè no parla de punts d’intersecció entre lluites sinó d’una estructura d’opressió que integra molts problemes i que s’anomena colonialitat. I potser el gran debat hauria de girar al voltant de què significa exactament descolonitzar (m’obre moltes portes). Curiosament, quan llegia les germanes Ko estava acabant de llegir “Assaig al voltant de la colonialitat del poder” d’Anibal Quijano que casualment ens convida a focalitzar-nos en aquesta mentalitat i aquest sistema de coneixement que va precedir, va acompanyar, i va possibilitar els encontres colonials.

Crec que en aquest punt hi ha el canvi de nivell que ens ha d’ajudar a entendre que especisme i racisme procedeixen de la mateixa font i, per tant, no es poden gestionar de manera compartimentada. Encara que ja dic que jo li afegiria la necessitat de recuperar espiritualitat i màgia al món per acabar de descolonitzar-lo.

Si no anem aconseguint aquesta visió més global i tornant l’ànima al món, totes aquestes idees que semblen revolucionàries, es converteixen en meres recomanacions proporcionades pel marc existent, al qual suposadament hem de resistir. Si fem servir aquest marc com un element vàlid per articular una “solució” a un problema que aquest mateix marc sosté no desmantellarem res. I així el lema totes som animals sucumbeix a un tipus de pensament inclusiu que no és més que una altra forma de colonialitat.

Bé, doncs un altre llibre i una altra autora genial més facilitada al cercle de lectura del fenomenal laboratori antiracista de la Desirée Bela-Lobedde www.desireebela.com/. Aprofito per recomanar-vos que us subscriviu al seu laboratori, jo fa quasi dos anys que hi soc i n’estic molt satisfeta; estic aprenent moltíssim.

En aquest comentari he intentat organitzar la meva exposició en dos blocs de lectura; el primer que arriba fins a “Leer por fin a los escritores subsaharianos” i el segon que comença a partir del capítol “Les negres realitats de França” i continua amb els “Hijos ocultos de Marianne” i acaba amb “Afrodescendientes en Francia”.

Per mi la part més enriquidora, entenent que això és molt subjectiu, és l’anàlisi demolidora del racisme estructural francès que fa a la segona meitat del llibre. Té moltíssims passatges brillants i alliçonadors, i intentaré relacionar-ne uns quants:

Un és quan apunta a aquest republicanisme blanc irreal i idealitzat des de la colonialitat i ens indica que no vol ajustar-se a la realitat, o quan ens descobreix la paradoxa d’un racisme que no està inscrit a la llei i per això impedeix que les persones negres puguin formular les seves reivindicacions. Un altre quan reformula la pertinença a un estat nació assenyalant que els normands provenien d’Escandinàvia o els bretons de la Gran Bretanya i que per tant aquesta institució mai ha estat fonamentada en una essència, tot i que també deixa molt clara la seva desconfiança cap a l’artefacte estat nació, que considera amb tota la raó, estrictament bel·licista i d’un posicionament divisor nosaltres/els altres.

M’entusiasma també quan proposa el concepte de postoccidentalitat en el sentit que la cultura es mou, es construeix dia a dia i no es pot contemplar com un element estàtic en el qual s’impedeixen les hibridacions, sobretot quan occident ha intervingut i intervé en tot el món mitjançant la seva pulsió colonialista malaltissa. (Metàfora: Això és com el que s’ha fotut un gran banquet i després no vol fer-se càrrec del compte).

Diu amb raó que en una societat sana no hi pot haver conceptes degradants com el d’“immigrants de tercera generació”. Defensa l’ús de la paraula “negre” no només com a color de pell sinó com a rescat d’un cabal, una herència de sabers, memòries, experiències i sensibilitats i denuncia el discurs uniformitzador que infravalora les diferències en la construcció de la pertinença a França, ocultant així el seu passat esclavista i negrer i eludint així les seves responsabilitats amb la història.

Hi ha un munt de lliçons impagables que seria excessiu relacionar, però al subapartat “salir de la plantación” sí que en vull destacar una; És el missatge que ens brinda a les blanques, en el sentit que les operacions colonials han colonitzat l’imaginari francès i per això han creat una visió de l’altra arrelada en una perspectiva imperialista, i aquí hauríem de substituir francès per europeu, espanyol, occidental o un terme més o menys general. L’opressió degrada l’opressor.

Hi ha moltes coses més, i per mi el llibre es va posant cada vegada més calent, desprèn cada vegada més calor a les mans de la lectora a mesura que avança. Ens fa un repàs de figures negres franceses marginades per la blanquitud republicana i denuncia aquest doble robatori que practiquem a les persones afrodescendents que viuen als estats nació blancs; els hem saquejat els seus països mercadejant fins i tot amb els seus cossos d’una manera despietada, i ara si viuen al nostre estat nació, encara que faci cent anys o més que són aquí, els exigim que renunciïn a la seva ancestralitat, als seus vincles amb els seus avantpassats. Quan són allà els veiem com a éssers impermeables a les emocions humanes més quotidianes i si són aquí els exigim que siguin ciutadans de tercera desarrelats, a l’atzar del nostre imaginari tòxic colonial.

És interessant en especial, i candent, el punt en què denuncia que quan es parla d’Àfrica i del tràfic es desvia l’atenció cap a les “culpabilitats” africanes per eludir les més greus, que són les franceses. Fent un paral·lelisme molt encertat amb les narratives de la Resistència francesa al nazisme que sovint emmascaren el col·laboracionisme nazi de Vichy.

Al si d’aquest bloc, la segona part del llibre, també em meravella quan es recolza a Glissant a l’hora de perfilar la problemàtica identitària essencialista que pateix Occident, destacant en contraposició el talent africà de criollització davant d’aquesta identitat estàtica, monolítica i suposadament pura que esgrimeix el racisme blanc, fins i tot el més ornamentat de subterfugis suposadament igualitaristes.

Emmarcaria un dels últims paràgrafs, a la pàgina 170, on assenyala l’obsolescència de la nació com a referent identitari i reivindica el terme afropeu perquè es projecta en una àrea postoccidental. Allò afropeu transcendeix les concepcions occidentals de nació i de raça, que es van imposar a l’Àfrica amb la colonització per descobrir quelcom molt més pacífic, menys bel·licista. El paràgraf següent és preciós.

Crec que en general Leonora Miano fa servir una estratègia molt bona i dona un enfocament molt pedagògic a les seves exposicions, sobretot quan intenta justificar la necessitat de remoure el record del tràfic, de l’esclavitud i la colonització com a elements de coneixement, per a aquells que vulguin comprendre a persones llur experiència francesa comença així, evitant dir que també és útil per saber de quin material està feta la nostra civilització.

I com que no us he parlat de la primera meitat del llibre tanco comentant de forma breu tres assumptes:

Primer és que en determinats moments sento que les veus de Leonora Miano i Ngugi Wa Thiong’o podrien veure’s una mica confrontades. Sobretot quan diu que la llengua (qualsevol llengua) és prou rica i mal·leable per a permetre que puguin expressar-se tota mena de sensibilitats. És una cosa que no veig clara, i que contradiu el posicionament de Ngugi Wa Thiong’o quan reivindica escriure en la seva llengua pròpia suahili.

Prenc nota del que valoro per a mi mateixa com una cleca a la meva interpretació del llibre de Gael Faye “Pequeño pais”, en el sentit que entenc que no perquè el llibre estigui escrit per una persona racialitzada d’un lloc concret has d’interpretar-lo en clau geopolítica local, exigir-li projeccions que van més enllà, i no permetre a l’autor que ingressi en el concepte de novel·la universal i, per tant, sigui llegit amb uns ulls purament literaris des de qualsevol lloc.

I per acabar volia comentar que el terme frontera tal com s’exposa a la introducció és un terme que va encunyar d’una manera molt brillant Gloria Anzaldúa el 1999 a la seva obra Borderlands, i no obstant no apareix enlloc cap referència. Quan llegia la introducció hi havia moments que creia que estaven parlant del seu llibre, perquè era tot molt semblant, encara que després les obres, que conflueixen en molts punts com en la concepció de la identitat de Glissant, siguin en realitat molt diferents i hi hagi òbviament matisos .

Glissant parla de la criollització com el procés d’enriquiment i de creació d’una identitat nova que sense necessitat d’esborrar juxtaposa anteriors identitats que estan en igualtat de condicions. Anzaldua parla del mestissatge, un concepte que rebutja Glissant, perquè accepta també la viabilitat d’unions culturals jerarquitzades (anglo-xicana). Miano proposa, des de les visions de Glissant i Mbembe un afropeanisme que sigui una mena de negociació constant de la frontera, entenent que les identitats no són mai pures.

En qualsevol dels casos de Glissant, Anzaldua i Miano, la frontera no és només una proposta de pont entre identitats bloquejades, sinó l’origen prometedor d’identitats més obertes, enriquidores i menys conflictives.