Reseñas y comentarios

Aquesta obra aprofundeix d’una manera incisiva en els anomenats feminismes islàmics, basant-se principalment en les experiències de les dones marroquines i les seves associacions, i desenvolupa el treball en el marc d’una tesi doctoral de teoria política i teoria democràtica de la UAM. Des del meu punt de vista, encara que el llibre és molt complet i dens, pivota sobre una idea clau; que és la de la presó epistemològico-existencial en què sotmet la colonialitat occidental a la majoria de pensaments del món, incloent-hi els feminismes occidentals i fins i tot els postcolonials, i, per tant, ens descriu les conseqüències epistemicides que impedeixen alliberar el pensament de l’opressió colonial.

Fa un repàs inicial sintètic, però superb, sobre el terme colonialisme i els seus derivats, i la diferència entre pensament postcolonial i decolonial, desenvolupant de manera molt metòdica les essències de la “santíssima trinitat” del pensament postcolonial; Said, Bhaba i Spivak, i contraposa les rèpliques de pensadors decolonials com Dussel, Sousa Santos, Grosfoguel i altres. En termes molt esquemàtics, indica que el pensament postcolonial malgrat el seu esforç, roman atrapat a la presó epistemològico-existencial, principalment perquè segueix exercint les seves crítiques usant com a base els cànons d’autors eurocentrats, i perquè no escapa de les dicotomies pròpies d’aquest pensament occidentalocèntric.

Ens explica com l’Islam va ser colonitzat per occident, com va entrar en crisi i com els discursos colonials i islamòfobs es retroalimenten amb els discursos islàmics patriarcals, produint una doble opressió en les dones musulmanes, tant als països islàmics com als suposadament secularitzats d’Occident . Desmunta l’oxímoron que moltes feministes, normalment blanques, atribueixen al terme feminisme islàmic. Exposa de manera molt elaborada el cas del Marroc, la influència tòxica i islamofòbica de la cooperació espanyola, però també d’altres cooperacions internacionals en el context de la lluita d’alliberament de la dona al Marroc. Com que les perspectives de gènere eurocèntriques són imposades mitjançant el xantatge dels fons de cooperació al món associatiu marroquí, i com es potencia l’enfrontament, i com les associacions que lluiten des d’una perspectiva pròpia són marginades i desprestigiades.

Finalment, fa un repàs crític de les principals línies de pensament feminista islàmic marroquí en què revisa les propostes de Fatima Mernissi, Asma Lamrabet, la Yemaa i moltes altres, i ens diu el perquè gairebé totes estan encara atrapades a la presó epistemològico-existencial occidental , per tancar amb la seva proposta decolonial fa una crida a una nova revolució, que superi el caràcter colonial dels feminismes islàmics reclamant un projecte emancipatori profund i global; decolonial, anticapitalista, antipatriarcal, antisexista, anticlasista i antiracista, sense optar pel concepte dusselià de pluriversalitat sinó reafirmant-se des del Tawhid (Unicitat d’Allah) “en la universalitat de l’heterogeni, en què agermana en la pluralitat i la diferència les manifestacions múltiples de l’existència, que no són sinó les manifestacions múltiples de la bellesa d´Allah”.

Agraeix-ho a Chaimaa Boukharsa la recomanació d’aquest llibre.

Bé, doncs un altre llibre i una altra autora genial més facilitada al cercle de lectura del fenomenal laboratori antiracista de la Desirée Bela-Lobedde www.desireebela.com/. Aprofito per recomanar-vos que us subscriviu al seu laboratori, jo fa quasi dos anys que hi soc i n’estic molt satisfeta; estic aprenent moltíssim.

En aquest comentari he intentat organitzar la meva exposició en dos blocs de lectura; el primer que arriba fins a “Leer por fin a los escritores subsaharianos” i el segon que comença a partir del capítol “Les negres realitats de França” i continua amb els “Hijos ocultos de Marianne” i acaba amb “Afrodescendientes en Francia”.

Per mi la part més enriquidora, entenent que això és molt subjectiu, és l’anàlisi demolidora del racisme estructural francès que fa a la segona meitat del llibre. Té moltíssims passatges brillants i alliçonadors, i intentaré relacionar-ne uns quants:

Un és quan apunta a aquest republicanisme blanc irreal i idealitzat des de la colonialitat i ens indica que no vol ajustar-se a la realitat, o quan ens descobreix la paradoxa d’un racisme que no està inscrit a la llei i per això impedeix que les persones negres puguin formular les seves reivindicacions. Un altre quan reformula la pertinença a un estat nació assenyalant que els normands provenien d’Escandinàvia o els bretons de la Gran Bretanya i que per tant aquesta institució mai ha estat fonamentada en una essència, tot i que també deixa molt clara la seva desconfiança cap a l’artefacte estat nació, que considera amb tota la raó, estrictament bel·licista i d’un posicionament divisor nosaltres/els altres.

M’entusiasma també quan proposa el concepte de postoccidentalitat en el sentit que la cultura es mou, es construeix dia a dia i no es pot contemplar com un element estàtic en el qual s’impedeixen les hibridacions, sobretot quan occident ha intervingut i intervé en tot el món mitjançant la seva pulsió colonialista malaltissa. (Metàfora: Això és com el que s’ha fotut un gran banquet i després no vol fer-se càrrec del compte).

Diu amb raó que en una societat sana no hi pot haver conceptes degradants com el d’“immigrants de tercera generació”. Defensa l’ús de la paraula “negre” no només com a color de pell sinó com a rescat d’un cabal, una herència de sabers, memòries, experiències i sensibilitats i denuncia el discurs uniformitzador que infravalora les diferències en la construcció de la pertinença a França, ocultant així el seu passat esclavista i negrer i eludint així les seves responsabilitats amb la història.

Hi ha un munt de lliçons impagables que seria excessiu relacionar, però al subapartat “salir de la plantación” sí que en vull destacar una; És el missatge que ens brinda a les blanques, en el sentit que les operacions colonials han colonitzat l’imaginari francès i per això han creat una visió de l’altra arrelada en una perspectiva imperialista, i aquí hauríem de substituir francès per europeu, espanyol, occidental o un terme més o menys general. L’opressió degrada l’opressor.

Hi ha moltes coses més, i per mi el llibre es va posant cada vegada més calent, desprèn cada vegada més calor a les mans de la lectora a mesura que avança. Ens fa un repàs de figures negres franceses marginades per la blanquitud republicana i denuncia aquest doble robatori que practiquem a les persones afrodescendents que viuen als estats nació blancs; els hem saquejat els seus països mercadejant fins i tot amb els seus cossos d’una manera despietada, i ara si viuen al nostre estat nació, encara que faci cent anys o més que són aquí, els exigim que renunciïn a la seva ancestralitat, als seus vincles amb els seus avantpassats. Quan són allà els veiem com a éssers impermeables a les emocions humanes més quotidianes i si són aquí els exigim que siguin ciutadans de tercera desarrelats, a l’atzar del nostre imaginari tòxic colonial.

És interessant en especial, i candent, el punt en què denuncia que quan es parla d’Àfrica i del tràfic es desvia l’atenció cap a les “culpabilitats” africanes per eludir les més greus, que són les franceses. Fent un paral·lelisme molt encertat amb les narratives de la Resistència francesa al nazisme que sovint emmascaren el col·laboracionisme nazi de Vichy.

Al si d’aquest bloc, la segona part del llibre, també em meravella quan es recolza a Glissant a l’hora de perfilar la problemàtica identitària essencialista que pateix Occident, destacant en contraposició el talent africà de criollització davant d’aquesta identitat estàtica, monolítica i suposadament pura que esgrimeix el racisme blanc, fins i tot el més ornamentat de subterfugis suposadament igualitaristes.

Emmarcaria un dels últims paràgrafs, a la pàgina 170, on assenyala l’obsolescència de la nació com a referent identitari i reivindica el terme afropeu perquè es projecta en una àrea postoccidental. Allò afropeu transcendeix les concepcions occidentals de nació i de raça, que es van imposar a l’Àfrica amb la colonització per descobrir quelcom molt més pacífic, menys bel·licista. El paràgraf següent és preciós.

Crec que en general Leonora Miano fa servir una estratègia molt bona i dona un enfocament molt pedagògic a les seves exposicions, sobretot quan intenta justificar la necessitat de remoure el record del tràfic, de l’esclavitud i la colonització com a elements de coneixement, per a aquells que vulguin comprendre a persones llur experiència francesa comença així, evitant dir que també és útil per saber de quin material està feta la nostra civilització.

I com que no us he parlat de la primera meitat del llibre tanco comentant de forma breu tres assumptes:

Primer és que en determinats moments sento que les veus de Leonora Miano i Ngugi Wa Thiong’o podrien veure’s una mica confrontades. Sobretot quan diu que la llengua (qualsevol llengua) és prou rica i mal·leable per a permetre que puguin expressar-se tota mena de sensibilitats. És una cosa que no veig clara, i que contradiu el posicionament de Ngugi Wa Thiong’o quan reivindica escriure en la seva llengua pròpia suahili.

Prenc nota del que valoro per a mi mateixa com una cleca a la meva interpretació del llibre de Gael Faye “Pequeño pais”, en el sentit que entenc que no perquè el llibre estigui escrit per una persona racialitzada d’un lloc concret has d’interpretar-lo en clau geopolítica local, exigir-li projeccions que van més enllà, i no permetre a l’autor que ingressi en el concepte de novel·la universal i, per tant, sigui llegit amb uns ulls purament literaris des de qualsevol lloc.

I per acabar volia comentar que el terme frontera tal com s’exposa a la introducció és un terme que va encunyar d’una manera molt brillant Gloria Anzaldúa el 1999 a la seva obra Borderlands, i no obstant no apareix enlloc cap referència. Quan llegia la introducció hi havia moments que creia que estaven parlant del seu llibre, perquè era tot molt semblant, encara que després les obres, que conflueixen en molts punts com en la concepció de la identitat de Glissant, siguin en realitat molt diferents i hi hagi òbviament matisos .

Glissant parla de la criollització com el procés d’enriquiment i de creació d’una identitat nova que sense necessitat d’esborrar juxtaposa anteriors identitats que estan en igualtat de condicions. Anzaldua parla del mestissatge, un concepte que rebutja Glissant, perquè accepta també la viabilitat d’unions culturals jerarquitzades (anglo-xicana). Miano proposa, des de les visions de Glissant i Mbembe un afropeanisme que sigui una mena de negociació constant de la frontera, entenent que les identitats no són mai pures.

En qualsevol dels casos de Glissant, Anzaldua i Miano, la frontera no és només una proposta de pont entre identitats bloquejades, sinó l’origen prometedor d’identitats més obertes, enriquidores i menys conflictives.