Reseñas y comentarios

M'embarco en una aventura bonica; Marcel Proust. Ha, ha, ha! Estaré temps sense fer gaires comentaris perquè entre aquest primer volum i el llibre de David Graeber tinc feina. Ambdós m'estan agradant molt!!

La revolució haitiana va ser molt important, però no té gaire en compte per una raó òbvia; els protagonistes no eren europeus ni blanquets. Va ser la precursora dels processos d’independència d’Abya Yala, i si la comparem amb la independència dels EUA o amb la Revolució Francesa, va tenir una motivació molt més igualitària i justa que aquestes. A “Toussaint Louverture”, encara que el títol ens pugui indicar que estem davant d’una biografia, Aimé Césaire ens explica amb tot luxe de detalls i fonts, com es va produir el procés històric i quina concatenació de factors van conduir al fet que la revolució culminés.

És cert que personalitza molt i fa a la revolució molt deutora de l’excepcional personatge, fins i tot en l’impacte del seu sacrifici, però també ens dona moltíssima informació envers la trama entre la minoria blanca colonial, l’imperi i les poblacions mulata i negre. Una trama de gran complexitat, que tot i que començaria fent ignició per raons semblants a les que van ocasionar la independència dels EU; el desig de lliure comerç dels colons blancs, després derivaria en una explosió dels oprimits (negres i mulats) contra l’imperi francès.

Resulta interessant contemplar les actituds d’un imperi que entra en crisi amb la Revolució Francesa davant de la qüestió colonial i la de l’esclavatge. Hi podem intuir de quin mal patirà des de llavors, fins al segle XXI, l’esquerra europea. La dreta ni la menciono, perquè mai s’ha preocupat per la igualtat, ni la llibertat, i menys per ambdues coses combinades. Aimé Cesaire, però, no llença la Revolució Francesa a les escombraries, més aviat aclareix la funció que va tenir; no la que els europeus volem reivindicar en relació amb els drets humans universals, sinó més aviat una funció d’ordre temporal cap als pobles colonitzats que bàsicament va ser la d’existir “desorganitzant el poder i desarticulant el sistema que comprimia les classes de la societat colonial i alliberant la seva energia latent.”

Cesaire diu “Des d’aquest punt de vista la Revolució Francesa és menys un agent de transformació que el catalitzador que determina i accelera la reacció.” Encara que a la pràctica els drets de l’home promulgats a la Revolució Francesa no fossin més que els drets de l’home europeu, la declaració de 1795 va obrir la caixa dels trons colonial, i ni la dictadura militar de Bonaparte, ni el seu brutal exèrcit van poder ofegar al poble haitià. Els propòsits d’alliberament restringit i no universal del motor de la Revolució Francesa van excedir els seus propis límits i es van escampar generant un col·lapse important en la tirania colonial francesa.

L'he començat i m'està enganxant molt. Ja us diré el què al final.

Submergida en aquest testimoni clau de la Comuna de Paris. Encara que soni estrany moltes idees son d'actualitat.

Al club de lectura de les compis ens ha tocat aquest llibre. L'he començat i pinta bé. M'agrada la història i l'estil. Ja us explicaré com m'ha anat.

He llegit darrerament tres llibres d’assaig ubicats en el context dels darrers 30 anys de França i he pogut confirmar la sospita del fet que es tracta d’un estat terrible. Jacques Rancière (Los 30 ingloriosos), Houria Bouteldja (Patanes y bárbaros) i ara Fatima Ouassak amb “El Poder de las madres”. Ho ha estat en el passat i ho continua sent ara. No vull fer servir la paraula país, perquè és un terme que obre altres perspectives. Un estat colonial, racista i terrorista. Estic amanint aquesta exploració amb un llibre de la Comuna de París i un altre de la revolució haitiana en el context de la Revolució Francesa. Potser el rastre de la maldat s’inicia amb Carlemany. Li faci mal a qui li faci mal, és la crua realitat. Com es pot viure sota estructures de poder semblants i no adonar-se’n no ho sé. És una pregunta que em faig a mi mateixa en relació amb Espanya, però també amb Catalunya si tingués estat.

La situació que exposa Fàtima Ouassak és la de la marginació i repressió que pateixen els joves, les nenes i els nens de famílies racialitzades a les escoles públiques franceses, però es tracta d’una situació que es replica de forma molt semblant a Catalunya, i tot i que és una política institucional dissenyada des de dalt, part del professorat hi participa amb entusiasme. Hi ha un supremacisme que infecta fins i tot a gent que es creu d’esquerres, que es fonamenta en el culturalisme i la islamofòbia.

Els blanquets i les blanquetes en general criminalitzem als joves i adolescents d’origen magrebí, i als afrodescendents en general, i, per altra banda, tenim una actitud paternalista amb les noies i nenes, i fomentem la discòrdia entre els fills i les famílies perquè pressuposem que les famílies migrants procedents de determinats països tenen una cultura inferior i no mereixen que se’ls hi consideri la seva agència. Ouassak denúncia com aquests prejudicis afecten sobretot a les mares, a les quals s’invalida i se’ls hi roba l’autoritat envers els seus fills i filles.

El testimoni de l’autora és esfereïdor i a mi em genera repugnància i malestar. El cas és que quan vaig anar a la presentació del llibre que es va fer a Terrassa, la mare que es va encarregar de fer-la era d’aquí i ens va poder explicar amb detalls els paral·lelismes que hi ha entre el que passa a França i el que passa aquí. Val la pena escoltar els testimonis des de la perspectiva de les mares afectades, perquè moltes coses que a nosaltres ens semblen poc rellevants son part d’una violència que cal entendre des del costat del qual es rep.

Considero que el llibre és fonamental per a ser llegit per personal de serveis socials, ensenyament, món educatiu, etc. Sobretot en aquests moments en els quals la plaga feixista i racista està estenent-se a casa nostra. Aquí no s’hi val “si no t’agrada el que hi ha torna al teu país”, el que s’hauria d’aplicar és “si no t’agrada el que a la gent treballadora no li agrada, agafa tu arremangat i fot-te a treballar als seus llocs pel mateix sou”.

L’enfocament de l’autora ens porta a un terreny innegociable, que és el de les mares i els seus fills i filles. Qui pot tenir tan poc escrúpol de dividir famílies, maltractar mares, violentar a nens i nenes, en nom de no sé quina merda de supremacisme cultural? Vaja, em direu; “Mira el cas Epstein. La cultura occidental superior i reina dels drets humans i de l’ètica”. Efectivament, vejam quan baixem del pedestal en el qual estem enfilats els occidentals. Una civilització que maltracta als infants i a les mares val més que desaparegui.