Perfil de usuario

La prosa és molt lírica i té moments de molta profunditat. Cada personatge està molt ben perfilat i m’agrada molt la idea que dins dels pensaments desmanegats o extremadament místics de la majoria dels personatges la Nicole sempre faci el contrapunt i ens mantingui a fora, per poder continuar observant la magnitud de la necessitat de desconnexió o d’una altra connexió desconeguda.

La desconnexió a més a més està molt ben contextualitzada dins d’una situació de caos social i de violència; la que viu l'Equador com a conseqüència del narco terrorisme, que segons la novel·la ja és considerat com una institució estable, amb els seus crims indiscriminats i horribles que es fan visibles arreu i davant tothom. Els protagonistes estan traumatitzats i fugen de la realitat amb l’expectativa del fet que qualsevol altra cosa serà millor que no el que viuen. El paper de la Nicole és estrany perquè vol recuperar una normalitat que no té res de normalitat, però es justifica pel seu enamorament amb la Noa.

Quan el llegeixes resulta important no deixar-se vèncer pel caos estudiat de la primera part perquè a partir de la segona el llibre fa baixada en el sentit d’esforç, no en el sentit líric, ni en l'emocional. Encara és intens i t’atrapa, però es llegeix més de pressa i tot es fa més entenedor.

La protagonista del llibre pot ser la Noa, però també la música, i l'autora ho explica al final del llibre quan relaciona fonts que ha fet servir. La quantitat de descripcions filosòfiques i espirituals sobre la música és admirable. Quan després de llegir el llibre vaig escoltar la música a la qual feia referència no em va semblar tan imponent com quan la llegia. Crec que és millor no escoltar-la abans de llegir-la.

Sense escoltar-la em feia la sensació que la música havia de ser innovadora però amb unes arrels còsmiques i de dimensions geològiques. Una música abocada a la follia, a pensaments inabastables. El ball es perpetra com a mística desorganitzada i caòtica. Una barreja de principis antics arrelats en tradicions andines amb tecnologies, conceptes i materials moderns. Un ball frenètic i poguejat.

M’ha impressionat especialment la figura del pare. El seu amor possessiu pels animals; un amor sinistre, i la seva incapacitat d’estimar de veritat que es reflecteix en la relació amb la filla. Pot l’amor existir d’una manera tan atroç? L'honestedat del pare augmenta aquesta sensació d’estar davant d’un horror inevitable; el d’un pare desarrelat de tot. En aquest cas els efectes de la violència apocalíptica del narco-capitalisme semblen justificar qualsevol despropòsit i fa la sensació que estan relacionats amb actituds tan esgarrifoses.

L’altra banda d’aquest amor mortífer es presenta en l’àvia. Una dona que practica un xamanisme incomprensible per als nostres ulls occidentals. Tot i la suposada relació ancestral i espiritual els animals no deixen d’aparèixer aquí com un amor frustrat a mig camí per una violència difícil d’acceptar. Mentre llegia sempre pensava a preguntar-li al pare o a l’àvia “Mates els animals per necessitat?”. Sembla evident que no, les guineus no es mengen. Almenys no és una necessitat física. Aquest és un aspecte que m’angunieja.

A la història un altre protagonista és l’amor dislocat. Un amor avortat per la violència patriarcal del narco, que entre altres coses que ja he comentat, fa que la Pam estimi al seu fill potencial però decideixi no donar-li la vida. El pare no pot estimar a la seva filla, no pot estimar als animals en llibertat. Cada situació té els seus components i les seves variables. A la Nicole se li escapa el seu amor amb la Noa. Tot sembla dominat per una transcendència malaltissa, o d’una transcendència, que si més no, ha escapat del benestar dels cossos.

L’escenari també és fa excepcional. La descripció dels paisatges, dels animals, de com bufa el vent, de la pluja i els trons, l’ambient geològic i còsmic fan de la història una cosa terrible però preciosa alhora. No sé, hi ha moltes forces oposades, però potser és això el que li dona tanta força al relat. Seguiré pensant amb el llibre aquestes nits que queden.