Hi ha llibres que no és que t’obrin els ulls, però sí que et fan una cirurgia que t’arregla definitivament certes cataractes. Darrerament, n’estic llegint alguns d’aquests i m’estan impressionant. Un d’ells és “Los treinta ingloriosos” de Jacques Rancière. Quan contemplem el sistema en el qual vivim hi ha força coses que ballen, desquadren i no sabem com organitzar-les. El poder és llest i sap com enganyar-nos de formes molt subtils; té totes les eines de desinformació a l’abast. Per exemple fa dècades que sabem que l’esquerra no funciona a Europa, però ens costa fer el pas i dir que senzillament l’esquerra parlamentària no existeix i que hi ha molts partits que s’autodenominen d’esquerra i són titelles del capitalisme absolutista que ens toca viure. Esgrimeixen un cert esquerranisme a tall de màrqueting, per tal d’arrossegar clientela. Rancière explica molt bé aquest problema i l’explica amb un detall exhaustiu a comptes de la suposada esquerra francesa.

Els mitjans de comunicació i els seus predicadors, sobretot a Catalunya tots els que s’imprimeixen en paper diàriament, sovint acusen l’esquerra de no enfrontar-se als problemes que la ultradreta encara amb valentia. Ho fan amb editorials sibil·lines o amb els opinòlegs columnistes que escriuen repetitivament els seus pamflets a tort i a dret. Llegim articles contra o a favor de la immigració, la immigració és un tema candent als mitjans, i els diaris (La Vanguardia, Ara, Periódico, etc.) ens intenten fer creure que aborden el “problemes” de forma moderada i que volen trobar el punt mitjà. Critiquen una esquerra inexistent de no preocupar-se prou dels “problemes importants” i mantenen cada dia en primeres pàgines l’agenda ultradretana envernissant-la de moderació.

Rancière ens explica que hi ha problemes que són falsos i no existeixen, i un d’ells és el de la immigració. La immigració no és un problema és una realitat. És com l’aire que respirem i l’aire que respirem al capitalisme pot esdevenir un “problema”. Ens diu que els medis del capital es dediquen a validar com a problemes aquests no-problemes, perquè són els que alimenten l’agenda racista ultraliberal que ens empeny a caure massivament dins dels discursos ultradretans. El capitalisme necessita la immigració i també necessita el discurs criminalitzador de la immigració. Sembla contradictori, però no ho és. És un sistema de joc de cintura amb el que aborda dues qüestions alhora; tenir un estoc de mà d’obra barata (sense o amb papers) i dividir a la classe treballadora en fraccions racialitzades i/o identitàries per poder aixafar-la millor. Mentrestant els veritables problemes queden amagats. La “culpa” es deixa en mans de la gent oprimida perquè es baralli entre ella i intenti fer caure el gruix de la “culpa” que ha organitzat la minoria de dalt en els més vulnerables.

Perquè Illa i Albiol s’entenen amb el desnonament del B-9? Albiol ha fet el seu exercici de populisme trumpià per fidelitzar a la seva turba, i Illa ha acabat rematant la feina dispersant als treballadors i treballadores afectats arreu de Catalunya fotent-los ni se sap on. L’un i l’altre practiquen el racisme institucional, però cadascun es dirigeix a un segment de la clientela. En el fons, encara que no us ho sembli, són un tàndem que treballa coordinat. El PS Francès i el PS Espanyol fa dècades que fan política de dretes i que són partits neoliberals. Són més moderats que el PP o VOX, que la dreta-dreta francesa? Si, però només és una qüestió de velocitat en la seva carrera per destrossar la funció social de l’estat. Vol dir això que no votem a ningú? Això no ho diu Rancière, i és un tema que tractaré en un escrit més endavant, però ho dic jo; amb votar o no votar cal que anem amb compte, tinguem fredor, i fem bé els càlculs.

El que sí que ens explica Ranciére és que és hora que deixem de nomenar democràcia a una mera representació en la qual els representants del “poble” no són més que delegats del poder capitalista, als quals podem “escollir” cada quatre anys i punt. Jo afegiria que si hi ha algun d’aquests representants que realment vulgui exercir alguna cosa més semblant a la democràcia ja s’encarreguen des del poder real de carregar-se’l o enterrar-lo de merda, com han fet amb tanta gent que els ha molestat més del compte. En realitat la paraula democràcia és esgrimida falsament per una colla de gent que l’odia profundament i la igualtat i ho fa amb fanatisme. La democràcia representativa no és democràcia, diguem-li representativisme o qualsevol altra cosa menys democràcia.

L’estat nació, validat per dretes i pseudoesquerres fa temps que va renunciar al seu compromís social i cada dia es converteix més en un mecanisme a les mans del capitalisme global que exerceix la funció securitaria. En aquest aspecte els medis coordinen una campanya de por de gran abast des de fa anys que a poc a poc ens ha conduït finalment a la guerra i a la remilitarització. La funció securitaria no és una funció paternal, és una excusa per enfortir els mecanismes repressius cada dia d’una manera més descarada i brutal. Fixeu-vos un exemple; el PP va activar la Llei Mordassa i el PSOE no ha fet res per derogar-la. Fixeu-vos en el Regne Unit, que governat per un partit suposadament socialdemòcrata acusa de terrorisme a gent per exhibir un cartell contra el genocidi que Israel comet a Palestina.

Quan va caure el mur de Berlín prenia cerveses amb una amiga alemanya a la plaça Reial i ella ho va celebrar. Jo vaig acompanyar-la en la celebració, però no vaig poder estar de dir-li que no les tenia totes. La caiguda de l’URSS va ser l’obertura de la porta al capitalisme absolut i desbocat que anem patint cada dia d’una manera més bèstia. Cal que revisem termes i ens tornem més exigents; la democràcia ha de ser democràcia participativa, la immigració no és cap problema, l’esquerra s’ha de refer des de zero perquè ara per ara no hi ha cap esquerra a occident. Tenim feina; no només rebutjant la xerrameca d’odi de la ultradreta, sinó desmuntant la dels seus col·laboradors liberals que ens han conduït a aquest cul-de-sac.