Reseñas y comentarios

Una autobiografía preciosa, sincera, potent, d'una persona excepcional.

Un llibre previ a Dràcula relacionat amb el mite dels vampirs, de caire lesbofòbic i misògin. La inspiració li va venir a l'autor de la confusa història de la condesa Erzsébet Báthory de Ecsed de la qual Virus editorial ha publicat un llibre que vull llegir; "La Hungría de Erzsébet Báthory - La Condesa Sangrienta" de Laura Blázquez Cruz

Un clàssic interessant, encara que amb rollos masclistes i racistes de l'època. Se m'ha fet llarg. És una mica totxo.

No us ha passat que els intents de llegir “El Capital” de Marx han acabat en brots de desesperació? Quan era jove vaig intentar-lo llegir unes quantes vegades, però no vaig acabar ni el primer volum. Sempre va ser una pedra a la sabata no haver llegit a un pensador tan crucial. Llavors vaig fer intents amb llibres introductoris hipotèticament més senzills o amb obres que sintetitzessin els pensaments del marxisme d’una manera entenedora. La raó fonamental de la necessitat d’entendre els principis del marxisme en el meu cas rau en el fet que quan intentes aprofundir en certes línies de pensament, com per exemple la descolonialitat o l’antiimperialisme, el marxisme apareix arreu i resulta imprescindible tenir-ne un coneixement bàsic.

La tasca no és fàcil perquè Marx va elaborar un pensament molt ampli i complex, que a més a més, com és d’esperar en qualsevol persona dinàmica, va anar canviant al llarg de la seva vida. En les meves temptatives recents he trobat algun llibre entenedor i introductori del marxisme com el d’Edward Reiss “Una guia para entender a Marx” o “Introducción al marxismo” d’Henri Lefevbre, entre d’altres, però un que m’ha sorprès gratament és el publicat per Kohei Saito; “El capital des de zero”.

El llibre es podria dividir en dos blocs; un que explica d’una manera molt entenedora principis claus que s’usen a El Capital com entre d’altres la reïficació, el concepte de riquesa, materialisme històric, alienació, l’encerclament realitzat mitjançant les privatitzacions de béns comuns, la diferència entre força de treball i treball, entre valor d’ús i valor de mercat, la raó per la qual al capital l’interessa que fem jornades tan llargues com siga possible o la raó per la qual qualsevol innovació, en un sistema com el capitalista, no millora el benestar dels treballadors.

El segon bloc ens argumenta que ni l’URSS, ni la Xina van ser projectes comunistes, sinó més aviat models de capitalisme d’estat en els quals la plusvàlua quedava en mans de buròcrates en lloc d’empresaris. No van ser projectes participats pels treballadors i treballadores. De fet, un comunisme sense democràcia participativa no pot ser comunisme perquè concentra el poder i converteix la societat en una estructura jeràrquica dominada per buròcrates i militars, que prenen les decisions en favor seu. Finalment, fa propostes o refereix moments històrics que podrien estar més emparentats amb el comunisme, com per exemple va ser la Comuna de París. De fet, l’autor planteja un comunisme molt proper a l’anarquisme definint el que plantejava Marx després de la comuna de París, com a comunisme anarquista.

I com aquests comentaris no tenen pretensió de ser ressenyes formals, tanco aquest reflexionant sobre un concepte que m’ha fet ballar molt el cap; el de reïficació. Sobretot des del punt de vista de com la mercaderia en el sistema capitalista quan no és intercanviada per al seu valor d’ús pren vida pròpia i arrossega als mateixos capitalistes en una dinàmica de voracitat insadollable i descontrolada que ho devora tot. Aquest problema tan greu pren una dimensió excepcional en un sistema que a més a més ho mercantilitza tot, fins i tot béns comuns i bàsics, i treballa de forma lineal, sense capacitat de reposició ni sostenibilitat, com si els recursos fossin infinits.

Jo sempre pensava que una de les raons que no explicava el marxisme era la impossibilitat d’assadollar-se que pateixen els rics en la societat capitalista. Amb la reïficació podríem entendre-ho, tot i que jo encara m’entesto a pensar que hi ha quelcom més enllà que és de caràcter simbòlic i anti-espiritual; una mena de pulsió pel poder que no respon a una materialitat directa.

Llibres com aquest com els d'Asma Lamrabet o Fatima Mernissi cal llegir-los per combatre l'islamofòbia i entendre que feminisme i Islam no son incompatibles. A Occident ens fa falta molt escoltar.