Com tots els llibres del cercle de lectura de Desirée Bela-Lobedde www.desireebela.com/ , aquest és un altre de ben intens i a més a més exigent. Només cal veure les referències utilitzades; Fanon, Cesaire, Lugones, Oyewumi, Quijano, Maldonado Torres i moltes més. Hi ha moltíssima matèria, i jo aquesta vegada he volgut concentrar-me a comentar un sol capítol; el de Syl titulat “Revalorant allò humà com una forma de revalorar allò animal.” Precisament perquè em venia molt bé per repassar el funcionament d’aquesta línia de pensament decolonial.

De totes maneres a mi les reflexions de les germanes Ko em fan pensar que en el fons el que sento és que hauríem de superar l’antiespiritualitat del pensament occidental. No em sembla tant una cosa d’humanitat o animalitat, i la seva depreciació o revaloració consegüent. Si no més aviat de dotar d’espiritualitat tots els éssers, i deixar de permetre que la colonialitat cosifiqui tot el que se li posa pel mig. De fet, colonialitat i cosificació van de bracet i efectivament de poc serveix animalitzar allò humà, o humanitzar allò animal si al final tot acaba caient en el pensament de la colonialitat i la seva cosificació.

Jo crec que cal recuperar l’espiritualitat, perquè seria una bona manera de pujar de nivell l’antiespecisme, i evidentment parlo sobretot la gent occidental blanca perquè som els que pequem de manera més aguda de colonialitat. Una espiritualitat compromesa per descomptat, semblant a la que practicaven per exemple Malcolm X o Simone Weil. No és una espiritualitat individual d’autoajuda, ni una complaent que et diu que les coses en aquest món no es poden millorar i, per tant, et desmobilitza i desactiva socialment. Una espiritualitat que no es quedi en allò humà i que doni valor a tots els éssers vius i que elimini la centralitat humana i que efectivament extingeixi la dualitat humà/animal, i que cregui que aquesta espiritualitat és projectable entre éssers i objectes en les direccions més diverses i impredictibles. Em venia al cap el que Mbembe deia dels objectes a Brutalisme, ja veieu que jo me’n vaig fins als objectes, no em quedo ni en els éssers vivents, perquè els objectes també poden ser entesos com a portadors d’espiritualitat. I ell explicava per què arrabassar objectes a les cultures colonitzades va fer un mal enorme que no es pot reparar ara tornant l’objecte sense més ni més, perquè tot pot ser portador d’espiritualitat.

Aquestes idees fan que cregui en allò que apunta Syl que no es tracta d’incloure ningú, perquè incloure altres éssers en la colonialitat sigui de la manera que sigui és nodrir el monstre. Es tracta de desmuntar la colonialitat no de nodrir-la amb més aliment, i m’agrada la proposta que fa de “descolonitzar” la manera com pensem sobre els animals i com hem de pensar sobre nosaltres mateixes i sobre els altres. I m’agrada com exposen la relació existent entre racisme i especisme, principalment al si del pensament colonial. Encara que jo ja dic, em llançaria de cap a l’espiritualitat com a solució radical.

Però frenant-me una mica entenc i comparteixo que és ben cert que l’antiracisme/els drets civils i la defensa dels animals provenen de la lluita decolonial. M’agrada entendre un missatge que va més enllà del que és interseccional perquè no parla de punts d’intersecció entre lluites sinó d’una estructura d’opressió que integra molts problemes i que s’anomena colonialitat. I potser el gran debat hauria de girar al voltant de què significa exactament descolonitzar (m’obre moltes portes). Curiosament, quan llegia les germanes Ko estava acabant de llegir “Assaig al voltant de la colonialitat del poder” d’Anibal Quijano que casualment ens convida a focalitzar-nos en aquesta mentalitat i aquest sistema de coneixement que va precedir, va acompanyar, i va possibilitar els encontres colonials.

Crec que en aquest punt hi ha el canvi de nivell que ens ha d’ajudar a entendre que especisme i racisme procedeixen de la mateixa font i, per tant, no es poden gestionar de manera compartimentada. Encara que ja dic que jo li afegiria la necessitat de recuperar espiritualitat i màgia al món per acabar de descolonitzar-lo.

Si no anem aconseguint aquesta visió més global i tornant l’ànima al món, totes aquestes idees que semblen revolucionàries, es converteixen en meres recomanacions proporcionades pel marc existent, al qual suposadament hem de resistir. Si fem servir aquest marc com un element vàlid per articular una “solució” a un problema que aquest mateix marc sosté no desmantellarem res. I així el lema totes som animals sucumbeix a un tipus de pensament inclusiu que no és més que una altra forma de colonialitat.