Encara l’estic digerint, però d’entrada diria coses com que el personatge està barrejat involuntàriament entre perfils psicològics que no tenen relació; director de teatre i reporter de guerra. El primer és la voluntat de l’autor, però el segon és el seu propi perfil real que sobresurt massa a la novel·la de forma indesitjable. Hi ha escenes que només tenen sentit si corresponen a un reporter de guerra novell afectat per una ambició malsana. El projecte en si, que condueix la trama és absurd i l’actitud del prota també. És cert que hi ha gent molt estúpida al món, però si la novel·la versa d’això hauria d’estar més currat en el vessant psicològic. Acusa molt l’estil periodístic i sensacionalista, i amb això no vull dir que estigui mal escrita. Hi ha moments que també em pesa l’ètica; ficcionar coses amb realitats terribles, detallant morbosament és, des del meu punt de vista, quelcom poc ètic. No parlo de censurar, de cancel·lar, ni res d’això; senzillament com a autor has de tenir els teus límits. Sobretot si el que narres està basat en fets reals que pots haver viscut. He estat a Xatila diferents vegades, a Nahr el Bared, a Ain el Hailweh, a Karantina, a Damur, etc. He plorat llegint el llibre i m’ha fet mal. Jo no em sentiria orgullosa d’haver escrit una cosa així.