Per fi he acabat el primer volum de “A la recerca del temps perdut”. M’ha costat i hi ha hagut moments en els quals m’he plantejat abandonar, però alguna cosa estirava mi més enllà del meu entossudiment. Hi ha trames que resulten brillants i que sorprenen per què el que passa és ben senzill; el desig d’un infant de rebre un petó de sa mare, l’enamorament infantil i els seus contrastos, la relació de gelosia de Swann amb la seva estimada… Psicològicament, la narració d’aquests esdeveniments tan vulgars, assoleix un nivell excepcional. Probablement, la capacitat de Proust d’aprofundir en les mentalitats dels seus personatges és el que resulta més admirable. També la seva prosa detallista que té un nivell descriptiu superb.

De vegades em preguntava què dimonis feia llegint trames psicològiques de personatges burgesos, que tenen poc o res a veure amb mi, però l'exhaustivitat em resultava admirable i m’atrapava. Reconec que hi havia moments que les trames i la seva descripció eren massa llargues i llavors m’adonava en un moment donat que portava dues pàgines llegint i pensant en una altra cosa. Havia de tornar enrere i em disgustava una mica perquè el llibre no és breu precisament. Són les dues coses que m’han resultat complicades; el context burgès i l'excessiva descripció i allargassament de les trames.

Ara li dono voltes a si continuar amb el segon volum o què.