He llegit darrerament tres llibres d’assaig ubicats en el context dels darrers 30 anys de França i he pogut confirmar la sospita del fet que es tracta d’un estat terrible. Jacques Rancière (Los 30 ingloriosos), Houria Bouteldja (Patanes y bárbaros) i ara Fatima Ouassak amb “El Poder de las madres”. Ho ha estat en el passat i ho continua sent ara. No vull fer servir la paraula país, perquè és un terme que obre altres perspectives. Un estat colonial, racista i terrorista. Estic amanint aquesta exploració amb un llibre de la Comuna de París i un altre de la revolució haitiana en el context de la Revolució Francesa. Potser el rastre de la maldat s’inicia amb Carlemany. Li faci mal a qui li faci mal, és la crua realitat. Com es pot viure sota estructures de poder semblants i no adonar-se’n no ho sé. És una pregunta que em faig a mi mateixa en relació amb Espanya, però també amb Catalunya si tingués estat.

La situació que exposa Fàtima Ouassak és la de la marginació i repressió que pateixen els joves, les nenes i els nens de famílies racialitzades a les escoles públiques franceses, però es tracta d’una situació que es replica de forma molt semblant a Catalunya, i tot i que és una política institucional dissenyada des de dalt, part del professorat hi participa amb entusiasme. Hi ha un supremacisme que infecta fins i tot a gent que es creu d’esquerres, que es fonamenta en el culturalisme i la islamofòbia.

Els blanquets i les blanquetes en general criminalitzem als joves i adolescents d’origen magrebí, i als afrodescendents en general, i, per altra banda, tenim una actitud paternalista amb les noies i nenes, i fomentem la discòrdia entre els fills i les famílies perquè pressuposem que les famílies migrants procedents de determinats països tenen una cultura inferior i no mereixen que se’ls hi consideri la seva agència. Ouassak denúncia com aquests prejudicis afecten sobretot a les mares, a les quals s’invalida i se’ls hi roba l’autoritat envers els seus fills i filles.

El testimoni de l’autora és esfereïdor i a mi em genera repugnància i malestar. El cas és que quan vaig anar a la presentació del llibre que es va fer a Terrassa, la mare que es va encarregar de fer-la era d’aquí i ens va poder explicar amb detalls els paral·lelismes que hi ha entre el que passa a França i el que passa aquí. Val la pena escoltar els testimonis des de la perspectiva de les mares afectades, perquè moltes coses que a nosaltres ens semblen poc rellevants son part d’una violència que cal entendre des del costat del qual es rep.

Considero que el llibre és fonamental per a ser llegit per personal de serveis socials, ensenyament, món educatiu, etc. Sobretot en aquests moments en els quals la plaga feixista i racista està estenent-se a casa nostra. Aquí no s’hi val “si no t’agrada el que hi ha torna al teu país”, el que s’hauria d’aplicar és “si no t’agrada el que a la gent treballadora no li agrada, agafa tu arremangat i fot-te a treballar als seus llocs pel mateix sou”.

L’enfocament de l’autora ens porta a un terreny innegociable, que és el de les mares i els seus fills i filles. Qui pot tenir tan poc escrúpol de dividir famílies, maltractar mares, violentar a nens i nenes, en nom de no sé quina merda de supremacisme cultural? Vaja, em direu; “Mira el cas Epstein. La cultura occidental superior i reina dels drets humans i de l’ètica”. Efectivament, vejam quan baixem del pedestal en el qual estem enfilats els occidentals. Una civilització que maltracta als infants i a les mares val més que desaparegui.