“Vivir la fuerza” és un llibre excepcional. El treball d’investigació fet per l’autor és colossal, i no ho dic per raspallar-lo, sinó perquè realment la feina d’arxius, de terreny, d’anàlisi de les fonts sorprèn pel detall i la exhaustivitat. A banda també s’agraeix l’esforç d’honestedat que d’alguna manera segueix la ètica del pensament i raonament de la mateixa Simone Weil.

Encara que no puguem tenir la resposta hi ha preguntes que es formulen en l’acció de Weil dins del context de la columna Durruti a Aragó que estan molt ben exposades. Si llegir “La Ilíada, el poema de la força” ja és un bany de reflexió d’una profunditat vertiginosa, llegir “Vivir la fuerza” és enriquir aquest pensament amb el rastre de les vivències directes de l’autora. Per a mi que el sentit de la violència revolucionària sempre ha estat una incògnita i una font de temor, poder combinar les reflexions de Weil amb la seva pròpia experiència és un regal. Un regal trist però necessari.

Les conclusions de l’epíleg resumeixen molt bé les preguntes clau. “És possible la revolta dels febles, és a dir, d’aquells que no tenen (ni tan sols volen) els mitjans per terroritzar, o està condemnada per endavant?” “¿Hi ha alguna alternativa per als esclaus que no sigui convertir-se en amos?”. L'experiència de Simone Weil demostra que la guerra en el seu procés d’industrialització consumeix les propostes de revolució pel camí. Les devora. Weil, molt abans de venir a Espanya ja intuïa aquest problema quan analitzava les revolucions russa i francesa.

A Espanya constatarà el fenomen. L’experiència revolucionària que va aixafar el cop d’estat a Barcelona i que va permetre a la República fer front al cop d’estat feixista amb energia i vitalitat. Es va veure minada sobretot per l’estalinisme, el seu concepte jerarquitzant de la guerra i la seva idea de posar per endavant l'eficiència militar al procés revolucionari. En aquest procés de contrarevolució que va culminar el maig del 37, i que Orwell també va viure i va deixar molt ben explicat a “Homenatge a Catalunya”, també hi van participar els trentistes de la CNT.

La paradoxa de voler combatre a l’enemic amb les mateixes eines va desinflar l'eufòria revolucionària i la guerra es va convertir en una lluita entre potències imperialistes, desapareixent totalment l’agència popular que li va donar vida durant uns mesos a la resistència antifeixista. Fàbriques, en les quals va estar Simone Weil, com la Hispano a Sagrera o la Maquinista a Sant Andreu van passar a obligar els treballadors a regalar hores extres i a amenaçar als treballadors amb consells de guerra sinó les feien. Les milícies van deixar de ser voluntàries i va aparèixer la figura de la deserció i la pena de mort. El mitjà va escorxar la finalitat.

En el llibre també és interessant veure com el mite de la Simone Weil purament mística es desmunta. Weil sabia perfectament a on anava quan es va enrolar a la columna Durruti i no es va penedir mai de participar-hi. L'argument que Weil es va desenganyar de l'anarquisme és fals i és interessant llegir l’anàlisi detallat que l’autor fa de la famosa carta a Bernanos en la qual critica brutalitats al seu bàndol.

Per a mi després de llegir aquest llibre, si ja admirava profundament a Simone Weil per la seva coherència, intel·ligència i honestedat, ara puc dir que m’ha desbordat totalment. La seva valentia, capacitat de sacrifici, la seva lucidesa, sentit de realitat, obsessió per buscar el més just, la seva pulcritud, tenien una qualitat incomparable i un nivell difícil de trobar.