M’ha semblat sintètic resumir l’objectiu del llibre amb un paràgraf del prefaci “No es tracta simplement d’un exercici de nostàlgia o enyorança d’una època en què el canvi revolucionari semblava possible, sinó més aviat un projecte polític que espera salvar allò que queda de la tradició de l’Àfrica Roja – que ha estat traïda i violentament reprimida i esborrada – i construir-ne una política revolucionària Negra. És, en definitiva, una temptativa de Salvage-Marxism: un comunisme a les ruïnes que intenta recuperar el llegat de l’alliberament nacional. Encara tenim molt per aprendre de la política d’Eduardo Mondlane, Amilcar Cabral, Walter Rodney i Andrée Blouin. Potser podem construir alguna cosa nova a partir del seu pensament polític, una cosa que s’aferra a la promesa utòpica de llibertat i es negui a deixar-la anar”.

És un llibre petit i fàcil de llegir, però molt dens, enterament subratllable, on s’aprenen conceptes que a mi m’han resultat de gran valor; el de Negritude, el de l’Afropesimisme 2.0, les diferents etapes del pensament de Fanon i l’oportunisme que això ha generat des de l’afropessimisme, les diferents propostes de socialismes que van existir al segle XX en el context de les lluites d’alliberament nacional, els límits de l’estat nació en el procés de descolonització, però la importància clau d’alliberar-los com a etapa, la crítica a determinats pensaments postcolonials academicistes basats en pensadors eurocèntrics, els hàndicaps interns dels processos revolucionaris que van facilitar-ne la destrucció violenta per part d’occident, el rol limitat de dones molt vàlides i la seva frustració per no poder liderar de forma més activa les lluites.

Curiosament, el llibre acaba a les seves dues últimes pàgines referint a Ngügi wa Thiong’o que es va veure abocat a l’exili a causa del seu compromís contra l’elit neocolonial de Kenya. Així que em porta al següent llibre que llegiré i us comentaré.