Aquest ha estat un llibre preciós que em va recomanar dins del seu laboratori Desirée Bela-Lobedde www.desireebela.com/ . M’ha fet reflexionar en moltes direccions. De fet, al voltant d’aquesta obra podria començar reflexionant des d’un dels darrers paràgrafs de l’autor;

“D’això ha tractat aquest llibre sobre la política lingüística africana: de l’alliberament nacional i democràtic. La crida a redescobrir i reprendre les nostres llengües és en realitat una invitació a regenerar-nos i a reconnectar amb els milers de llengües revolucionàries que a l’Àfrica i a tot el món exigeixen l’alliberament.”

Podria començar per aquí i explicar on em porta aquest paràgraf, o bé podria resumir els aspectes que m’han impactat més de l’obra, sense poder escapar del lloc on m’ha conduït aquesta lectura.

Hi ha algunes paraules que jo canviaria en aquest paràgraf, però poques; no parlaria d’alliberament nacional, perquè ja ha quedat demostrat que l’estat nació no és suficient com a espai per construir una transformació realment revolucionària de les nostres societats, encara que de moment no se’ns acudeixi cap altra idea millor que ens permeti escapar d’aquest constructe territorial i polític.

I on diu “i a tot el món exigeixen l’alliberament” potser ho deixaria en “exigeixen alliberament”. Per a mi aquest és un detall important perquè crec que una cosa valuosa que he après d’aquest llibre és que quan una llengua no té res de nou i transformador a dir al món, llavors ja és una llengua morta, per molt que s’estudiï a l’escola, o es promocioni legalment. Si des d’una llengua no s’exigeix ​​alliberament, aquesta és morta, per molt dominant que sigui.

Admiro quan explica que al final qui va salvar la llengua gikuyu va ser la població obrera i pagesa, tot i que en gran part no escrivia, i transmetia oralment. I això era perquè tenia alguna cosa a dir nova, perquè la llengua era alliberadora i tenia un poder en les seves paraules que la feia imprescindible. I no em refereixo que tingui les paraules per dir alguna cosa sinó que aquesta cosa es digui i es constitueixi en imatge. Les llengües africanes encara tenen molt a dir, les mestisses com el tex-mex o el creole també… No pas les dels països colonitzadors, que encara que són dominants només poden parlar de coses noves des de les idees formulades en ments que pensen des de llengües “perifèriques”. Poden impostar, o fer ventrilòquia, però no crear veritables alternatives.

Fixeu-vos que inevitablement me’n vaig anar a parar al català. No és per a res el focus del llibre, ni pretenc comparar el nivell d’opressió de gikuyu i català, cosa que em semblaria un disbarat, però desitjava compartir les reflexions a què m’ha portat. El català és la meva llengua materna i me la vull, però s’ha aburgesat tant que tot el que pot proposar a hores d’ara és crear un altre estat nació més juntament amb els 193 que ja hi ha i que són un desastre. És una llengua colonial de segona categoria que ha patit sota l’opressió de l’estat espanyol, però quan va estar més viva realment va ser quan la parlaven la majoria dels milers i milers de treballadores i treballadors de principis del segle XX quan hi va haver les lluites més aferrissades contra la patronal catalana, aquella que prèviament s’havia enriquit amb el tràfic d’esclaus.

Després es va apagar amb el franquisme, però la gent treballadora la vam continuar parlant. Jo anava a cases de gent rica catalana a treballar i estava prohibit parlar en català. Jo no sabia escriure en català, ni la meva mare, ni el meu pare. El meu avi era andalús i el parlava perfectament, el meu pare era xarnego de mare castellana i pare andalús i el català era la seva llengua. Després va venir la democràcia i el català es va tornar en una llengua de burgesos i en una eina de confrontació que no té res de nou per oferir al món. I que si vol oferir alguna cosa ha de parlar des de l’antiracisme, l’antiimperialisme i oferir una acollida sincera als i les condemnades de la terra, a què es referia Frantz Fanon. A aquelles que intenten travessar les fronteres per arribar aquí, perquè elles i ells són els nostres germans i germanes de classe, no els catalanets empresaris que llegeixen a Josep Pla.

Vaig pensar que al capdavall si volem una llengua viva l’hem de dotar d’ànima i poder dir a la nostra gent que ve de lluny, de l’altra banda dels mars, que som la mateixa gent i que els necessitem més que ells a nosaltres. Després ja buscarem tots els comodins que hi hagi per entendre’ns.