Un llibre perfecte, que combina de manera equilibrada un gran sentit de l’humor i un contingut profundament dramàtic, que a més a més està molt ben contextualitzat. Explica molt bé detalls històrics, polítics i socials que situen molt a qui el llegeix.

Ens presenta l’Apartheid, com un racisme dissenyat a la perfecció, fonamentat en un compendi de lleis extremadament elaborades que recull els pitjors racismes del món i els reuneix en el desplaçament de la població nativa, l’esclavatge i la segregació. Amb els errors inherents a la bogeria del seu objectiu, apareixen coses com ara que els xinesos són negres i els japonesos blancs. Dilemes com que una parella blanca tingui un fill o filla massa fosc i hagi de decidir si abandonar el seu estatus blanc o el fill. O que la mare del protagonista s’hagi de camuflar en una xarxa de prostitució per poder treballar de secretaria al barri blanc.

Anècdotes com la de Teddy i el protagonista robant llaminadures en un centre comercial, i com opera el procés policial d’identificació racial són brutals i condueixen a entendre els disbarats que les ficcions opressores poden desencadenar. El títol és demolidor i ho entens perfectament a mesura que vas llegint l’obra.

Al rerefons la veritable estrella de la biografia és la mare. Una dona molt intel·ligent, forta. Un amor de persona amb una filosofia admirable i una Fe monolítica. Fa molta ràbia veure després com la societat patriarcal la situa en la indefensió més absoluta i agredeix brutalment una persona que val un imperi. Descriu molt bé el funcionament masclista amb la gestió del maltractament i la violació, l’operativa de la societat patriarcal on la dona té les de perdre sempre.

El llibre presenta l’idioma com a clau important de relació interracial. Aquest tema fa pensar molt, fins i tot si el traslladem a Catalunya. La capacitat camaleònica del protagonista basada en el domini de moltes llengües; zulu, xosa, anglès, afrikàner, tsonga, l’ajuda a superar dificultats.

El tema del mestissatge, ser de color (com ell diu), de no ser ni negre ni blanc, però sentir-se negre és un àmbit extremadament complex. Segons ell els de color no saben qui són. Estar a la frontera racial genera moltíssimes contradiccions i situacions surrealistes. És al·lucinant quan explica que cada any es promocionava algunes persones de color a ser blanques o com a persones que generaven dubtes se’ls feia la prova del llapis als cabells. El concepte de tenir la sang tacada, i per això estar gairebé a prop d’assolir la blanquitud, però no poder per poc, és una altra malignitat sofisticada dels sistemes racistes. A Eden Park alguns l’odiaven per sentir-se negre i d’altres per ser massa clar.

Em va marcar molt una frase que diu que, amb relació a aquest estar entremig i haver de decidir un bàndol o un altre, “La gent us voldrà acceptar si us veu com algú de fora que es vol assimilar, però si us veuen com un membre de la mateixa tribu que en renega no us perdonaran mai.” És el que li va passar a Eden Park. No és just, però té certa lògica; jo ho vaig viure amb alguns homes quan vaig transitar, i sé que si em fes musulmana molta gent m’odiaría el triple.

Explica molt bé la crisi post-apartheid; passar de l’esclavitud a cobrar un salari mínim genera un atur del 50%. Són paradoxes que fan mal, però em sembla important destacar-les. Parla del que significa no tenir gairebé res a no tenir res en absolut. És evident que de fet tot aquest atur la culpa és de l’apartheid i no justifica defensar-lo. També és interessant quan explica la prima línia existent entre ser delinqüent o no, tot i que jo em pregunto pel significat real de delinqüència i de ser delinqüent. En un sistema colonial aquesta línia és normal que sigui difosa perquè el mateix sistema és delictiu. Els seus negocis de crèdit i tripijocs, venda de CD, els seus treballs de DJ, tot podria ser considerat il·legal segons el sistema. El sistema no ofereix res, però prohibeix qualsevol solució per sobreviure.

També és molt potent com explica el concepte de barri com una cosa superabsorbent que fins i tot que t’arrossega en determinades dinàmiques que et poden impedir escapar de la pobresa. No t’abandona mai, però no et deixa marxar. Genera xarxes comunitàries i solidàries, però quedes atrapada al gueto que la societat racista ha creat.

Exposa una cosa també molt interessant; és la manca de relació directa entre opressor i oprimit que segons ell exacerba la crueltat i dona base al racisme. No veure el producte dels teus fets, amagar-lo, augmenta la teva crueltat. Em ve al capdavant quan treballava en una entitat al Raval i els xavals joves blancs eren molt racistes i no obstant tenien un parell de nois marroquins als quals es volien un munt. I tu els deies, “però perquè dieu aquestes coses dels joves marroquins? Mireu el Moha, és un xaval excel·lent i és marroquí”. I ells deien a l’uníson; “Ja, però el Moha és el Moha”. Probablement serà cert que la proximitat disminueix els prejudicis.

En fi, hi ha una infinitat d’anècdotes molt potents i pedagògiques. És un llibre indispensable per a la formació antiracista que ens va recomanar Desirée Bela- Lobedde al seu laboratori antiracista, el qual us recomano ferventment. www.desireebela.com/

Quan vaig acabar el llibre em vaig entretenir passejant virtualment per Soweto, veient les parades ambulants, casetes baixes currades, evidentment deu haver canviat molt des de llavors, quan el narrador explica la seva experiència de quan a Soweto vivien un milió de persones allà sense carrers asfaltats, ni aigua corrent, ni un sistema de clavegueram digne, vàters comunals, i narra el procés de millora de les casetes des de zero. Vaig visitar la zona de la cruïlla d’Oxford Road i Jellicoe al centre que havia estat blanc, i Eden Park. Me’n vaig anar a l’Alex, i aquí sí que ja vaig començar a recordar llocs on he estat com el barri de Kibera a Nairobi, o el de Cazenga a Luanda. Barris on a la gent se l’ha marginat i aïllat intencionadament com fem a moltes ciutats europees.