Niñapajaroglaciar

Aquest llibre és una preciositat. Apunta directament a sensibilitats que són extremadament rellevants però menyspreades per la nostra societat colonial occidental; la relació espiritual amb la terra i els seus éssers, l'amor pels ocells, gats, ratolins, arbres, glaceres, la comunicació amb aquests éssers... Els llenguatges més enllà del llenguatge. La utilitat de les paraules.

L'he llegit a cavall entre la meravella per tanta bellesa descrita en la capacitat poètica de l'autora, i la tristor d'una realitat colpidora; tant en moments particulars en els quals comparteix la seva vivència personal com en el moment global que ens toca viure. El món de la Mariana Matija és el meu món, o el meu el seu. El seu antiespecisme es compon d'amor i budells; viure i patir la vida i la mort en altres cossos.

Em recorda quan era petita i donava menjar a les formigues del pati de casa meva. Les cuidava i no volia que els hi passés res. Quan salvava vespes que s'ofegaven en una bassa o piscina (encara ho faig). Sentia que eren petits jos amb cossos diferents. Sense entrar en culpabilitzacions ni política pròpiament dita, el llibre és molt polític. La vivència del nostre cos com a extensió cap altres animals i plantes és un do preciós. Si féssim aquest exercici amb els éssers humans i amb els no humans segur que tot seria molt diferent i més harmònic.