La cárcel del feminismo

Aquesta obra aprofundeix d’una manera incisiva en els anomenats feminismes islàmics, basant-se principalment en les experiències de les dones marroquines i les seves associacions, i desenvolupa el treball en el marc d’una tesi doctoral de teoria política i teoria democràtica de la UAM. Des del meu punt de vista, encara que el llibre és molt complet i dens, pivota sobre una idea clau; que és la de la presó epistemològico-existencial en què sotmet la colonialitat occidental a la majoria de pensaments del món, incloent-hi els feminismes occidentals i fins i tot els postcolonials, i, per tant, ens descriu les conseqüències epistemicides que impedeixen alliberar el pensament de l’opressió colonial.

Fa un repàs inicial sintètic, però superb, sobre el terme colonialisme i els seus derivats, i la diferència entre pensament postcolonial i decolonial, desenvolupant de manera molt metòdica les essències de la “santíssima trinitat” del pensament postcolonial; Said, Bhaba i Spivak, i contraposa les rèpliques de pensadors decolonials com Dussel, Sousa Santos, Grosfoguel i altres. En termes molt esquemàtics, indica que el pensament postcolonial malgrat el seu esforç, roman atrapat a la presó epistemològico-existencial, principalment perquè segueix exercint les seves crítiques usant com a base els cànons d’autors eurocentrats, i perquè no escapa de les dicotomies pròpies d’aquest pensament occidentalocèntric.

Ens explica com l’Islam va ser colonitzat per occident, com va entrar en crisi i com els discursos colonials i islamòfobs es retroalimenten amb els discursos islàmics patriarcals, produint una doble opressió en les dones musulmanes, tant als països islàmics com als suposadament secularitzats d’Occident . Desmunta l’oxímoron que moltes feministes, normalment blanques, atribueixen al terme feminisme islàmic. Exposa de manera molt elaborada el cas del Marroc, la influència tòxica i islamofòbica de la cooperació espanyola, però també d’altres cooperacions internacionals en el context de la lluita d’alliberament de la dona al Marroc. Com que les perspectives de gènere eurocèntriques són imposades mitjançant el xantatge dels fons de cooperació al món associatiu marroquí, i com es potencia l’enfrontament, i com les associacions que lluiten des d’una perspectiva pròpia són marginades i desprestigiades.

Finalment, fa un repàs crític de les principals línies de pensament feminista islàmic marroquí en què revisa les propostes de Fatima Mernissi, Asma Lamrabet, la Yemaa i moltes altres, i ens diu el perquè gairebé totes estan encara atrapades a la presó epistemològico-existencial occidental , per tancar amb la seva proposta decolonial fa una crida a una nova revolució, que superi el caràcter colonial dels feminismes islàmics reclamant un projecte emancipatori profund i global; decolonial, anticapitalista, antipatriarcal, antisexista, anticlasista i antiracista, sense optar pel concepte dusselià de pluriversalitat sinó reafirmant-se des del Tawhid (Unicitat d’Allah) “en la universalitat de l’heterogeni, en què agermana en la pluralitat i la diferència les manifestacions múltiples de l’existència, que no són sinó les manifestacions múltiples de la bellesa d´Allah”.

Agraeix-ho a Chaimaa Boukharsa la recomanació d’aquest llibre.