Afrotopía

M’ha semblat una obra molt esperançadora, que m’injecta més ànim al voltant d’una de les meves darreres obsessions; que és que sense espiritualitat no podrem desprendre’ns de la colonialitat occidental i la seva cosificació sistemàtica, ni de la seva conversió d’absolutament tot en mercaderia. És cert que tampoc no conté el manual d’instruccions per accedir a l’objectiu, però sí que dona idees de com fer el camí. És dirigit a les poblacions afrodescendents, però també a altres poblacions colonitzades, i de manera indirecta a les persones blanques que intentem fugir de la nostra civilització colonial.

Crec que el projecte de civilització que proposa l’autor cerca equilibris crucials, com el que hauria d’existir entre l’espiritualitat i la matèria, entre subjecte i objecte, modernitat i tradició, i altres binomis similars. Posa en qüestió brillantment els mecanismes d’avaluació de la riquesa dels pobles proposats per la visió occidental, que exclouen riqueses no materials i comunitàries. I que són d’ús classificatori sistemàtic a les Nacions Unides.

Ataca la visió desenvolupista colonial i rebutja la reproducció d’un sistema social que avalua de manera negativa les cultures locals, com si la cultura no tingués relació amb el fet econòmic i material. I se m’acut que serveix de crítica al capitalisme, però també al marxisme ortodox, en el sentit que les dues formes de pensar cosifiquen la història jerarquitzant com a base del seu desenvolupament a l’estructura per sobre del que s’anomena superestructura. Fixa les forces de producció com a motor cultural, compartimentant el procés històric de forma cartesiana i mecanicista. D’aquesta manera l’autor proposa articular models de societat que responguin a les necessitats materials dels individus sense oblidar les culturals i espirituals, i ens recorda que a les societats africanes la cosa econòmica estava incrustada en un sistema social més ampli que obeïa qüestions com la subsistència o la redistribució, entre d’altres.

Critica la modernitat i n’exigeix ​​la reformulació, examinant els termes tradició-modernitat, vistos com a vectors que s’exclouen i oposen mútuament, i també qüestionant aquesta visió de la modernitat com una cosa exterior. Demana la mobilització el capital simbòlic i mental de la tradició. Diu “les civilitzacions negroafricanes, de l’Islam, de l’hinduisme, del judaisme, porten universalisme fundat en la raó.” I en molts casos el seu universalisme tindria de bo no estar tan contaminades per l’imperialisme.

Després d’un repàs històric breu entra en l’impacte demogràfic brutal que va tenir el tràfic d’esclaus i els efectes negatius que va tenir en l’evolució d’Àfrica. Ataca doncs els discursos autoflagel·latoris que resten importància al tràfic i la colonització, i posen el focus en la mala governança de les nacions africanes, i ens recorda, encara que jo considero que sense prou èmfasi, el neocolonialisme actual.

Em fa l’efecte que no posa gaire èmfasi en tot l’artefacte postcolonial que va caure implacablement en forma de cops d’estat, d’invasions, d’assassinats de líders, mesures financeres opressives, sobre molts països que es van independitzar al segle XX . Em sembla clau quan parla de l’economia com a procés cultural. De fet, gairebé inverteix l’ordre d’estructura i superestructura, descrivint de manera molt interessant com l’economia és, doncs això, un procés cultural i, per tant, totes les escoles (Chicago, Keynes, etc.) responen a enfocaments culturals concrets. Per això ens observa que les cultures africanes no estan basades en l’homo economicus que predica l’occidentalo-centrisme, perquè no menyspreen l’economia relacional i el benestar que produeixen activitats no materials, i per això demana que les societats africanes ancorin les seves economies en els seus contextos culturals propis. Ens dona esperances a la joventut africana, la que escolta els seus beats i lyrics acompanyades d’admiració a herois com Mandela, Lumumba, Sankara, Nkrumah, a qui no volen oblidar.

Refereix, és clar, a Ngugi Wa Thiong’o, quan defensa que les ciències socials africanes s’han de convertir en el subjecte del seu propi discurs i determinar-ne les pròpies pràctiques. Cita altres autors que seria interessant llegir, com Valentín Mudimbé, Kwasi Wiredu… Mudimbé, com Wa Thiong’o també incideix en el reemplaçament de les llengües europees per africanes per buscar un ordre discursiu propi. Ens remet a la física quàntica per explicar que principalment a les ciències socials no es pot separar l’objecte del subjecte, perquè la posició de l’observador modifica allò observat.

M’encanta, perquè m’ajuda a ser més conscient de la necessitat del meu propi descentrament civilitzatori, i reforça la idea que el camí de la raó occidental no és res més que un de molts altres.

Ens dona referents d’autors importants, per exemple, jo m’he quedat en el deure d’aprofundir en les ombres i misteris del genocidi de Rwanda através de Boubacar Boris Diop, que escriu en wòlof, i que té traduït un llibre que em sembla molt interessant llegir “La glòria dels impostors” que tracta sobre la situació actual de Mali i Senegal. Ens parla breument que també els reptes de les dones són motiu d’aprofundiment d’autores com per exemple per Ken Bugul. I tanco amb dues frases que m’enamoren; “Hi ha una continuïtat entre allò real i allò possible” i “el que s’ha de dur a terme és una revolució espiritual” quan refereix a valors africans com la dignitat, el sentit de comunitat, hospitalitat, escrúpols, honor…

Nota d’agraïment: He d’agraïr a Desirée Bela-Lobedde www.desireebela.com/ l’oportunitat d’haver llegit aquest llibre i participar en el seu cercle de lectura.